[title]
Recopilar, jutjar i fer rànquings
Fer les típiques llistes de finals d’any (en aquest cas, amb les millors pel·lícules que has vist) és sa i necessari, és un costum que, com a periodista, comunicador o ajuntador de lletres, no s’hauria de perdre mai. Perquè, per molt subjectius que siguin els rànquings, denoten ordre, criteri, organització i reflexió, i ajuden a rematar una temporada, a tancar un cicle per començar-ne un altre.
Els odiadors es freguen les mans
Ho dic perquè, evidentment, en el món de la cultura i l’espectacle estem envoltats de gent amb tant poca feina que odia els llistats en general, i els de cine en particular, i n’intueixo les raons: primera, perquè, ras i curt, negats per la construcció, són odiadors professionals; segona, perquè són incapaços de fer el mateix seriós procés de valorització.
Huppert i Roldán han guanyat
En fi, estem inundats de llistes, i totes estan encapçalades per ‘Elle’ i ‘Carol’, en l’apartat estranger, i els tres thrillers del 2016, ‘Tarde para la ira’, ‘El hombre de las mil caras’ i ‘Que Dios nos perdone’, amb alguns significatius vots destinats a ‘La mort de Lluís XIV’ i ‘La academia de las musas’, entre les estrenes espanyoles.
Primeres pel·lis odiades de 2017
‘Toni Erdmann’ i ‘La la land’ no han pogut entrar-hi, perquè tot just s’acaben d’estrenar, però ja tenen molts ‘haters’, una pila d’enemics: de les dues pel·lis en sí... i també dels seus fans.
