[title]
Aquesta setmana, els Standstill fan els seus dos últims concerts, a l'Apolo, després de disset anys de vida ininterrompuda, del hardcore al rock, de fer gires per mitja Europa a construir alguns dels espectacles musicals i escènics més meravellosos que hem vist mai. La banda que ara formen Enric Montefusco, Ricky Lavado, Ricky Falkner i Piti Elvira ha viscut moltes històries i molts moments, resum del que ha estat l'escena barcelonina dels últims quinze anys.
1. Agost del 99, a Sant Feliu de Guíxols. La banda havia publicat un EP, 'The tide' (1998), i tot semblava apuntar que no se'n sortirien. Van fer alguns concerts i havien quedat que el de Sant Feliu de Guíxols, de l'agost de 1999, en seria l'últim. Però, contra tot pronòstic, un miler de persones van acudir a escoltar el seu hardcore rabiós. Ricky Lavado, l'endemà mateix, es va incorporar a la bateria.
2. Entra en escena Rodrigo García. El 2001 publiquen 'Ionic spell' i els seus crits arriben a oïdes de Rodrigo García, director d'escena diferent, trencador, avantguardista, que els proposa participar en l'espectacle 'A veces me siento tan cansado que hago estas cosas', que es veuria aquell any al Sitges Teatre Internacional. Montefusco va descobrir que es podia viure de l'art d'una altra manera i que podia fer pujar a escena els seus discos.
3. De gira per Europa. En aquella època, a primers del 2000, els Standstill estaven molt més al nord dels Pirineus que a casa. Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Anglaterra... De festival en festival, carretera i manta. A TVE deien que eren la banda de moda. Les condicions de les gires no eren, ni de lluny, les dels Rolling Stones. Dormien en cases okupades, a les llars dels promotors... I es van cansar.
4. 2003, la primera crisi. La banda es cansa de tant de córrer món. Havien tret 'Memories Collector' (2002), que s'editaria fins i tot als Estats Units, i encara publicarien l'EP 'The Latest Kiss', últim disc en anglès i de hardcore. Veuen que el que està fent no els porta enlloc. I decideixen canviar al castellà... i d'estil, més propers al rock. Però Rodrigo García torna a entrar en escena, amb 'Agamenón. Volví del supermercado y le di una paliza a mi hijo', xou que estrenarien a Nàpols. Potser els va salvar la vida.
5. El primer disc en castellà. El disc es deia 'Standstill' (2004), però sonava a funeral. Era com un comiat. Tristor a dojo i ganes de plegar veles. L'Enric s'havia adonat que havia arribat l'hora de guanyar-se el pa i que només se'l podrien guanyar amb el mercat local, amb la gent cantant les seves cançons al sud dels Pirineus
6. 'Vivalaguerra' o la revolució. Però... van fer un esforç i va néixer 'Vivalaguerra' (2006). Van abadonar BCore, la discogràfica que els havia fet confiança fins aleshores, va entrar Ricky Falkner com a productor i baixisita, van apostar per l'autoedició a través del segell Buena Suerte i els va sortir un disc preciós. El tema '1, 2, 3 sol' respira optimisme per tots els costats, a anys llum de la foscor anterior. 'Mondosonoro' diu que és el millor disc de la primera dècada del segle XXI i pareixen un xou al·lucinant, '1, 2, 3', una festassa musical com mai no havíem vist aquí.
7. 'Rooom', un món a part. Amb 'Adelante Bonaparte' (2010), la banda assoleix un nivell insòlit a nivell líric i musical, a través d'una mena d'òpera rock, una història musical, que tindria una excel·lent plasmació en viu amb el nom de 'Rooom', segurament l'espectacle més ambiciós, atrevit i bestial que ha fet mai una banda local. Tres pantalles de vídeo, una realització de primera, emocions a dojo... Irrepetible.
8. El comiat, 'Dentro de la luz'. Nou disc, noves idees. Montefusco construeix un disc místic, que posa de llarg en escena tot situant-nos dins una església. I el projecte de Standstill és cada cop més el de Montefusco. La banda necessita descansar. Han passat en poc temps de ser els punks que giren per Europa en una furgoneta a esdevenir grup de culte. Tots tenen projectes paral·lels en cartera. Han estat els reis de Barcelona. I ho seran sempre.
