[title]
És un rècord històric. 'La la land', de Damien Chazelle, que aquí s'ha estrenat com 'La ciudad de las estrellas', ha guanyat les set estatuetes a què estava nominada als Globus d'Or, una marca sense precedents en els 74 anys que fa que s'entreguen aquests premis. Mereix tanta polseguera? Els que l'hem vist n'estem convençuts. Nosaltres us donem un motiu per a cadascun dels guardons que s'ha embutxacat.
1. Un homenatge als musicals dels anys 50. La història passa a Los Angeles, prop del bullici de Hollywood, en una àrea de decorats en què la gent es passeja amb cotxes de golf. Són els mateixos platós en què Gene Kelly va il·luminar el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. És el paradís de màfia i ball on sis dècades enrere Cyd Charisse aixecava una cama com una atalia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. 'La la land' és, en certa manera, un tribut als musicals americans dels anys 50, a les pel·lícules de Vincente Minnelli i Stanley Donen, amb tota la seva creativitat escènica.
2. Un director que és pura amfetamina. Ara fa dos anys que Damien Chazelle estrenava 'Whiplash', la història d'aquell nano que tocava la bateria fins que les baquetes li feien sagnar les mans. J.K. Simmons va guanyar un Òscar al Millor actor secundari pel seu paper d'instructor, un dèspota que molts van comparar amb el del militar de 'La jaqueta metàl·lica', per aquella escena en què deia als reclutes que els convertiria les natges en dos trossos de mantega. A priori, ens pot semblar que Chazelle ha canviat completament de registre. Però el cert és que cada pla de 'La la land' desprèn una energia vigorosa que no dóna treva als actors, ni a l'ull de l'espectador que s'ho mira.
3. No es tracta d'un espectacle superficial. No us imagineu la típica producció coqueta amb llacets i garlandes que va de vintage. No és com quan Michael Hazanavicius va reciclar el cànon del cine mut a 'The artist'. Tot i la seva eufòria colorista, 'La la land' té un tint crepuscular que la fa molt més amarga del que sembla. És un crit de nostàlgia per una època en què el musical era alegre, en què els mals s'espantaven amb una cançó. Ho notareu en veure Emma Stone cantant 'The fools who dream', com si fos ella qui està a punt d'ofegar-se al fons del Sena, en una nit d'hivern. Ho notareu, perquè en el fons és una cinta reflexiva, que no s'ho pren a la lleugera.
4. La història és tan simple com l'amor. Parlem de l'argument, el clàssic 'boy meets girl'. Ella és una aspirant a actriu que escriu obres de teatre, però no aconsegueix fer-se espai en la ruta de l'èxit. Mentre va de càsting en càsting, treballa servint cafès en una mena de Starbucks, situat just davant d’un dels decorats de 'Casablanca'. Ell és un pianista que adora Chick Web i Thelonious Monk, però subsisteix interpretant nadales en un local de copes. El que voldria és obrir el seu propi club de jazz. Són Emma Stone i Ryan Gosling, amb una química que no pensàvem que poguessin tenir. De les soles de les sabates, els surten espurnes. I les seves mirades es busquen en l'infinit.
5. Reformula l'estètica d'un gènere. I és un gènere de llarga tradició, que va anar dels teatres de Broadway a la gran pantalla quan l'any 1927 es va estrenar la primera pel·lícula sonora, 'El cantor de jazz'. Els números més brillants de 'La la land' són explosius. Tant que fan venir mal d'altura. Tenim el pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor de maig. Tenim l’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels, una mica com Goldie Hawn a 'Tothom diu I love you'. Tenim el número de claqué dalt del turó, en què ella porta un vestit groc i tots dos semblen aus nocturnes. I tenim un final... un final que mereix un punt i a part.
6. Un final (sense espòilers) que posa la pell de gallina. Ja hem dit que no és una pel·lícula alegre. Tampoc trista. Potser, perquè en el fons també desprèn aquell regust agredolç dels musicals de Jacques Demy, amb un final que podria ser el d''Els paraigües de Cherbourg', quan Catherine Deneuve parava amb el cotxe en una benzinera, amb els cabells recollits, convertida en senyora de. No us explicarem com acaba, per descomptat. Però sí que us direm que hi ha un bar subterrani del qual surt una melodia improvisada. I que just aleshores comença una mena de somni. Un somni que barreja animació i acció real. Un somni que reescriu tota la història. Hi percebreu, potser, el principi d'una altra pel·lícula.
7. Cinema dins del cinema, esclar. Haureu entès que això és un caramelet per a cinèfils, amb uns quants motius que ens remeten a l'Edat d'Or del cine americà. No oblidem que hi va haver un temps en què Hollywood es coneixia a tot arreu com la Fàbrica dels Somnis, un lloc meravellós on tots els desitjos es podien fer realitat. Per més que 'La la land' sigui una comèdia porosa, per més que el melodrama s'hi filtri com l'aigua en un colador, és impossible que no us clavi a la butaca amb un somriure grapat a les galtes. Al cap i a la fi, ens parla d'aquells que lluiten per les seves aspiracions, dels romàntics i els valents. Dels que no llencen mai la tovallola. I de la fantasia, el gran enemic del fracàs. El millor aliment mai inventat.
