Heins Depoortere és un pastissr belga, però no necessàriament fa pastisseria del seu país. En el seu petit-obrador botiga de Poble-sec, l'objectiu d'aquest home és recuperar la manera de fer casolana, mitjançant receptes de iaies i mares d'arreu del món, però amb la tècnica de la pastisseria professional, esclar, i tot amb productes naturals. La relació qualitat-preu és molt bona, i hi trobareu pastissos deliciosos però gens embafadors, com per exemple un pastís de pastanaga recobert de xocolata blanca, o una tarta de platan i xocolata negra belga.
Quan visites una pastisseria nova, esperes trobar-t’ho tot net i polit: o bé un dispendi d’inversió i tot cromat, o bé un taller de galetes i piruletes sortit de Hansel i Gretel. Doncs bé, aquesta setmana us parlem de dues noves i singulars pastisseries, tant de “fes-t’ho tu mateix” i espartanes que podríem dir que són punk. Les dues al Poble-sec, un barri on encara es respira artesania.
Botigues d’un sol home
Hein Depoortere, pastisser belga, defineix la seva botiga-obrador, Tartas del Norte, com “una pastisseria casolana i alternativa, on predomina el sabor per damunt de la decoració”. Fuig del cànon de la pastisseria francesa, per treure’s de la màniga “receptes d’àvies i mares perfeccionades un xic”. Això és una one man band ubicada en un carrer amb poc trànsit, on “tot és natural i artesà, res es compra a fora”. Treballa ell sol i l’aparador és un únic moble refrigerat; no hi trobareu exhibicions espaterrants de productes, però sí pastissos deliciosos i gens embafadors: com un de pastanaga recobert de xocolata blanca que va guanyar el premi al millor pastís a la Festa Major del Poble-sec. O coses per als xocolaters hardcore, com un pastís de tres gradacions de xocolata negra, la Bomba, que és un pecat. Depoortere –digueu-li Hein!– treballa molt per internet (tartasdelnorte.com) i si li feu comanda us portarà el pastís a casa. Val la pena: una bomba de xocolata per deu persones surt per 22 euros!
I si Hein treballa de forma austera, Matteo Majorini i El Paradiso del Tiramisú estan a les trinxeres. Com el seu nom indica, aquí només hi trobareu tiramisú. Però l’interiorisme del lloc –també en un carreró amagat– fa venir ganes d’arrencar a córrer: començant pel cartell, en què un dos cavalls amb trets humans aixeca un tiramisú amb la llengua (!). A dins, dues neveres amb vidre són l’única indicació que això no són els baixos d’una vivenda (les taules d’exterior d’Ikea, sofà i cortines diuen que sí).
Però la mandanga és cosa fina: potser el millor tiramisú que he tastat en la meva vida, un prodigi de consistència, textura cremosa (ni massa líquid ni massa sòlid) i sabor uniforme. Majorini no parla ni un borrall d’espanyol, però deixa anar un rotund “no comment” quan li preguntem pel tiramisú que ha tastat aquí: “Els que he tastat no estan fets amb mascarpone sinó amb un substitutiu”, sentencia. El seu secret: “Mascarpone del bo, ou, savoiardi (melindro italià), sucre i cacau. I sobretot cafè moca, no pas exprés”. A més del clàssic, el pastisser milanès fa tiramisú amb llima, vainilla, canyella, stracciatella, xocolata blanca... i en prepara un de sangria!
