Pel·lis fantàstiques i de terror en cartellera

Els autors d’aquesta nova pel·lícula de la saga que adapta la trilogia fantàstica de Suzanne Collins han sabut esquivar tots els riscos de les segones parts. Los juegos del hambre: En llamas és més fina, més valenta, més intel·ligent. En un cos a cos, tombaria la primera part a terra en un no-res. En dues hores i mitja de metratge, no decau ni un sol segon. I això que a primera vista la trama funciona més o menys igual que l’anterior, tot i que és cert que aquest cop hi ha més risc i emoció. Jennifer Lawrence, la Katniss, crema la pantalla. Està impressionant, amb aquella mirada ardent que amaga una tempesta de ràbia, i aquest poder que ve del seu terror a liderar una revolució. I els jocs en qüestió són molt més divertits. A la primera entrega ens vam trobar un grup d’adolescents lluitant amb espases de fusta. Però aquí la cosa ja va de debò. Ni tan sols són jocs. És com si assistíssim a les Olimpíades!

'Thor' era una irregular però molt personal pel·li de superherois, on els dosificats ecos shakespearians, gentilesa de Kenneth Branagh, elevaven el nivell qualitatiu del conjunt. Per contra, 'Thor: El mundo oscuro', del cineasta televisiu Alan Taylor, és un robust encara que impersonal espectacle que sap extreure el màxim partit dramàtic als seus brillants efectes visuals. El fet que gran part de l’acció es desenvolupi a Aesgard i altres regnes fantàstics és un canvi vivificant perquè l’èpica i l’aventura resultin efectives. No obstant això, la fórmula caos destructiu i l’humor enginyós similar al de 'Los vengadores', pura essència Marvel, assegura la vitalitat i coherència de la franquícia. Una vitalitat que deu molt al carisma de Tom Hiddleston i Chris Hemsworth en els papers de Loki i Thor, exhibint una humanitat inesperadament commovedora en mig de tant soroll i fúria.

Després de l’èxit sideral de la seva primera entrega, l’espectador ja sap quina postura mantenir respecte de la nova trilogia èpica de Peter Jackson, adaptació d’una novel·la infantil primeta. I comparat amb el primer film, el ritme d’El Hòbbit: la desolació de Smaug s’incrementa molt: Jackson està d’un humor exuberant, i orquestra el caos amb mestratge, deixant lliure el fan que porta dins. Hi ha un ós que canvia de forma, aranyes gegants i un exèrcit d’orcs. I el retorn de l’arquer Legolas ens porta moltes decapitacions d’allò més gore. Tot tan gloriosament executat que t’oblides que podria ser el prototip d’un parc temàtic. Volies un drac que respira foc? Doncs té. Com una versió mutant del Tío Gilito, Smaug es burla de les seves preses i les persegueix en la seqüència d’acció més llarga i plaent. I quan la fera s’estén i vola cap a la lluna, et deixa clavat sense alè, amb aquella reverència que tan poques superproduccions d’ara poden inspirar.

D’ençà que la tecnologia digital va irrompre en el món del cinema, quantes pel·lícules s’han replantejat el fet cinematogràfic com a experiència tecnològica, visual, narrativa, emocional? Quantes han sobrepassat els límits del possible? A penes un grapat: 'El curiós cas de Benjamin Button', de David Fincher, o 'Avatar', de James Cameron. Poca cosa més. I quantes, finalment, han deixat una porta oberta amb l’objectiu d’utilitzar la gramàtica fílmica per fer-nos viure una experiència única? Potser només 'Gravity'.Prometia molt. I podem assegurar que compleix les seves promeses. Amb això n’hi hauria prou per deixar satisfet el públic, però Cuarón va més enllà, molt més enllà. Des dels primers segons, el film ens capbussa en un aventura farcida de sorpreses i desesperació, en un melodrama on Bullock i Clooney donen vida a dos astronautes que es troben a la deriva en l’espai, sense comunicació amb la Terra. 'Gravity' és alhora lírica i terrible; a vegades, fins i tot, fusiona totes dues formes poètiques per capturar la barreja de deure i curiositat que la possibilitat d’anar a l’espai desperta en l’ésser humà des de fa algunes dècades.Amb pocs diàlegs, prou intel·ligents per no aigualir l’acció, i una banda sonora que ressalta amb elegància els grans esdeveniments, Alfonso Cuarón desenvolupa una posada en escena que és un retorn als orígens del cinema: és a dir, a la fe absoluta en el poder de les imatges per explicar una història. Un 'tour de force' creatiu que serveix per parlar