[image]
[title]Té les galtes toves, les celles caigudes i la veu cavernosa. Fa uns anys, José Sacristán va aparèixer despullat a 'Madrid, 1987', de David Trueba, i ara ens ve de gust conèixer-ne més secrets. A pèl. Si aneu al cinema, el veureu matant tots els pollastres de la foto amb verí per a rates. I si llegiu el que ens explica descobrireu les intimitats del seu ofici. Comencem.
1. Porta un ritme delirant, i no vol parar
José Sacristán té 78 anys, i no para quiet. Que si tele, que si teatre, que si cine. Just fa una setmana que es va estrenar 'Toro', on fa el paper del mafiós de la gúbia afilada, i a partir d’aquest divendres també el podrem veure a 'Quatretondeta', una mena de Calabuch rodat a la costa d’Alacant, en un poble on per festa major tothom es vesteix de sarraí i fa la dansa del sabre, igual que Concha Velasco a 'París-Tombuctú'. “A mi, això de treballar em surt del baix ventre”, diu Sacristán, amb aquella veu de goriŀla que es treu la mandra de sobre.
2. Despertava passions, i encara té carisma
Va començar a fer d’actor amateur quan feia el servei militar a Melilla. Es va convertir en una de les 'starlets' més taquilleres del temps del landisme, i va ser el tinent Broseta a 'La vaquilla.' I ara s’ha convertit en l’avi predilecte d’una generació de cineastes, que va des de Carlos Vermut fins a Isaki Lacuesta. “Els miro, i m’hi veig identificat, perquè ells també viuen la precarietat de l’ofici, i jo vull mirar el país en què vivim a través dels seus ulls”, explica Sacristán. Mentre quedi algú que el necessiti, ell no es pensa jubilar.
3. Li agraden els 'cowboys', i arrossega un taüt
Amb en Pol Rodríguez, el jove director que debuta a Quatretondeta, es coneixen des de fa anys. “És el fill dels amos d’un restaurant al qual anava amb el meu representant fa temps, i l’he vist des que era un nano”, segueix. La pel·lícula, sembla que li vagi feta a mida. Ell és un vell que ha perdut el cap, i creua el desert alacantí empenyent un fèretre, viva estampa del 'Django' de Sergio Corbucci, aquell cowboy solitari que arrossegava un taüt pel fang i obria foc contra els vàndals mexicans. Ell, però, més gran i menys àgil.
4. Té un cor molt gran, i li agraden els petards
A 'Quatretondeta' hi ha una peculiar barreja de conceptes, entre Berlanga i l’'spaghetti western'. “El guió em va agradar de seguida perquè era molt tendre, una ànima càndida –diu Sacristán–. És un territori de les emocions que a mi em resulta captivador, el dels pobres dimonis perdedors que van a la recerca constant d’afecte”. En aquest cas, és un individu tronat que ha perdut el senderi perquè anys enrere no va assistir al funeral de la seva dona, i segresta un cadàver anònim per donar-li la sepultura que mereix. Tot, mentre el poble està de festa, els carrers s’omplen de gent i hi ha focs artificials. I ell amaga el cos en el congelador d’una granja de pollastres.
5. Sap que el seu és un ofici precari, i no es dóna per vençut
Doncs sí, en Sacristán està encantat amb el paper. Diu que té alguna cosa del personatge d’'El muerto y ser feliz', la 'road movie' de Javier Rebollo, on interpretava un gàngster en estat terminal que s’escapava de l’hospital per carretera, tan ràpid com podia, fins que moria fulminat al volant. I també que tot plegat té un aire de valentia que li recorda les comèdies dels 70 que el van fer famós, títols com Un hombre llamado 'Flor de Otoño', de Pedro Olea, o 'Asignatura pendiente', de José Luis Garci. “A Espanya, en realitat, tot segueix igual, i no sortim de la precarietat –rebla Sacristán–. Però per sort en aquest país sempre hi ha gent jove, que estima l’ofici i amb coratge, poc disposada a donar-se per vençuda”. Ell, si pot, els donarà un cop de mà.
