[title]
Aquesta és una història sobre la caiguda del poder. No estem parlant només de la qüestió del relleu generacional que encarnen Will i Jaden Smith, dos guerrers de mena que són pare i fill tant en la ficció com en la vida real. Un i altre, respectivament, interpreten Cypher i Kitai Raige, els últims supervivents d’un desastre planetari ambientat en un futur distòpic i poc esperançador. Resulta que la Terra ha quedat devastada per les múltiples lluites que s’hi han lliurat, i els homes n’han fugit. Però, com deia, també estem parlant d’un director, M. Night Shyamalan, el nom del qual s’ha vist empastifat per la insidiosa campanya de màrqueting d’aquesta estacional aventura de ciència-ficció. Molt ha passat des que se’l va donar a conèixer com el nou Spielberg.
Per sort, Shyamalan no continua amb aquella línia de baix simbolisme que va estrenar amb 'Airbender, l’últim guerrer' (2010), una molt propera incursió en el territori de la fantasia. És cert que 'After Earth' comença amb una veu en off bastant graciosa, que no toca ni quarts ni hores, i diu no sé què d’alguna cosa que sembla que té a veure amb la degradació del medi ambient, l’èxode de les masses i aquest món fantasmal que han deixat darrere seu. Però aquí ens enfrontem a una flota en ple naufragi, focalitzada en els dos Smiths. L’un, el pare, que és la veu de Déu, greu i impetuosa. L’altre, el fill, que corre a la recerca d’algun senyal de vida entre les runes, d’alguna mà sepultada demanant ajuda. Shyamalan encara guarda
una part d’aquell suspens incisiu i d’aquell talent innat que li coneixíem de pel·lícules com 'Senyals' (2002). Ens puja l’adrenalina quan veiem el jove Kitai, buscant a contra rellotge un antídot per injectar-se en vena després que un organisme verinós l’hagi atacat amb un mortal cop de tentacle. El que ens fa recular és aquest sentimentalisme ranci de la relació pare-fill i, sobretot, la falta de carisma del jove Smith, que demostra que els testos no sempre s’assemblen a les olles. De fet, poden arribar a ser ben diferents. Com a mínim, els twists narratius que després d’El 'sisè sentit' es van fer mortalment previsibles ja són cosa del passat. Veig que anem progressant, senyor Night.