[title]
Entre el teatret de cartró de 'Fanny i Alexander' i els delirants escenaris on Natalie Portman ballava 'El llac dels cignes'. No crec que Joe Wright s’hagi empassat la passió cega que la Karénina sent pel comte Vronski. I li agraeixo que s’ho prengui a broma. La de Tolstoi és una obra mestra, salvem-la d’adaptacions amb factura de telesèrie de la BBC per a abúlics que passen de llegir-se el llibre. Avui dia no hi ha manera d’explicar un adulteri a la Rússia imperial sense que soni inversemblant. I si el món és una representació, si els homes som actors i la vida és somni, ombra i ficció, per què estafar-nos amb falses fidelitats? Wright ha pres una decisió tan gloriosa com humil: construir un decorat, amb telons que pugen i baixen, paravents que s’arrosseguen, llums que s’encenen i parets amb tercer peu. I ha deixat l’adaptació en mans d’un dramaturg de raça, Tom Stoppard, que ha portat el fulletó clàssic cap a un terreny vertiginós solcat de fums, crits i reflexos diabòlics. Això és un conte explicat per un idiota ple de soroll i de fúria. Potser no significa res, però posa els pèls de punta.