[title]
No sé dir si això és un thriller sobre un neurocirurgià que cau en una mena de deliri ultraparanoic, la història d’un jardí que ja no fa maduixes (ai, Bergman!) o bé un conte que pretén reivindicar la memòria de l’Holocaust amb el regust de l’spleen afrancesat. Philippe Claudel es deu sentir tan insegur amb un sol pal que va llançant carn a l’estofat sense mesura, intentant que la cosa agafi gruix a còpia d’anar afegint-hi sediment. I el resultat, per desgràcia, frega l’estrabisme. Claudel sap jugar les cartes del suspens amb prou pistonada. La trama de la prostituta suïcida està a l’altura d’un bon Simenon, del Maigret al Picratt’s, per exemple. Hi ha tensió, hi ha psicologia. I Kristin Scott Thomas està que enamora, com sempre. Però la força de les parts queda mitigada en un conjunt que, com a tal, fa aigües.