Barcelona, nit d'estiu

Aquesta és la història d’un nano de vint-i-tants anys que va convertir una cançó de Joan Dausà, Jo mai mai, en una comèdia. És la història de com Andreu Buenafuente va posar un feix de diners sobre la taula per finançar un guió que estava a punt de quedar-se en un Verkami frustrat. És la història d’uns nanos que amb la rasca de febrer se’n van anar a la platja en shorts i màniga curta per veure sortir el sol, com si fos el final d’una nit en vetlla del mes d’agost. Diuen que portaven pegats tèrmics per evitar la inevitable galipàndria. És la història de com Francesc Colomer es va llençar de cap a la piscina vestit d’esquelet per protegir-se d’una maledicció maia, la història d’una gelateria que obria les 24 hores, la d’uns joves que es fotien mà a la Laie de Pau Claris, la d’un carret de nen atropellat a Ciutat Vella. No puc dir que Barcelona, nit d’estiu sigui una gran pel·lícula –això li queda lluny–, però hi ha tant d’esforç i ganes al darrere que ser-ne part durant una estona m’ha fet idiotament feliç.