[title]
Si Paul proposava una revisió dels mites freaks de la ciènciaficció per tal de superar la
infantesa i accedir a l’edat adulta, ‘Bienvenidos al fin del mundo’ continua el mateix discurs conjurant les fantasies apocalíptiques amb una barreja iconoclasta de ‘La invasión de los ladrones de cuerpos’ i ‘El pueblo de los malditos’. Darrere d’ambdues pel·lícules hi ha dos directors diferents, Greg Mottola i Edgar Wright, però el mateix duet d’actors. En efecte, Simon Pegg (també guionista tant d’una com de l’altra) i Nick Frost (únicament de Paul) són dos cómics britànics que podrien semblar imitacions de Ben Stiller o Will Ferrell si no fos perquè la seva personalitat està ben definida i proposen un tipus d’humor sensiblement diferent. A ‘Bienvenidos al fin del mundo’, la seva recreació d’una certa tradició britànica de la comèdia xoca amb el cinema de gènere hollywoodenc i el resultat és brutal, alhora una descripció devastadora dels traumes de la maduresa no assumida i la seva manifestació simbòlica en l’alienació, dos temes estrella de la sci-fi.
El principi podria semblar una revisió encara més greixosa de ‘Ressaca a Las Vegas’, amb un mascle irresponsable que convenç els seus amics de l’adolescència de tornar al seu poble i muntar la farra definitiva. A mida que la pel·lícula avança, però, tot es fa més fosc i ombrívol, encara que mai no perd el sentit de l’humor groller i destructiu: el poble somiat ha esdevingut un laboratori per als extraterrestres, que han substituït els habitants per rèpliques sense ànima.
Wright, amb l’ajuda inestimable de Pegg davant i darrere la càmera, construeix una farsa brillant, que passa del costumisme desvergonyit a l’acció inquietant amb envejable fluïdesa, i que planteja una revisió dels temes dels paradisos perduts i la despersonalització contemporània sense perdre l’aparença de comèdia narrativament sofisticada i superficialment gamberra. Tenint en compte que el seu film anterior, ‘Scott Pilgrim contra el mundo’, també utilitzava materials igualment innobles per construir una esquiva rèplica al cinema de teenagers, es pot dir que som davant d’un cineasta que cal seguir, un petit orfebre dels clarobscurs temàtics que encara ha de donar sorpreses.