Bill Murray és el president Roosevelt a 'Hyde Park on Hudson'

Va ser en la frenètica festa farcida d'estrelles que va seguir la première de 'Fantàstic Mr. Fox' (2009) al Festival de Cinema de Londres quan vaig tenir la primera trobada amb Bill Murray. Alegre per culpa del xampany, m'hi vaig acostar nerviós, en un intent d'encaixar-la amb aquesta icona cool de la pantalla. "Bill Murray?", vaig entrar-li, amb tanta educació com vaig poder. "Puc fer-li una pregunta?".  Ell em va repassar de dalt a baix i, amb una expressió entre el fastigueig i el cansament, va dir per sota el nas: "Ho acabes de fer".

"Me'n recordo, d'aquella festa", diu Murray amb gravetat. Ens trobem a Londres per parlar de la seva última pel·lícula, 'Hyde Park on Hudson', en què interpreta, en cadira de rodes, el president dels Estats Units Franklin Delano Roosevelt. Han passat dos anys. "Va ser com un zoo. Com la guerra de Corea. L'energia que hi havia era molt estranya". Començo a recuperar l'esperança, però amb quin Bill Murray em sortirà? Amb el guru hipster que va aparèixer a comèdies com 'El club dels sonats' (1980), 'Els caçafantasmes' (1984), 'Atrapat en el temps' (1993) i 'Moonrise Kingdom' (2012)? O amb el solitari irritable a qui no agrada fer promoció i que defuig els focus de Hollywood?

Vestit amb una dessuadora rosa, el cabell esbullat i les parpelles caigudes com si s'acabés de llevar -és més de migdia, però pot tenir jet lag-, Murray es desploma en una butaca, demana una plata de formatges i es fixa en la impressionant selecció de mam de qualitat. "Aquesta mena d'ampolles no duren gaire", murmura, però resisteix la temptació. Anem bé.

El primer paper protagonista en set anys
'Hyde Park on Hudson' és el primer paper protagonista de Murray des de 'Flores rotas' (2005). I si bé la pel·lícula -una comèdia ambientada a les albors de la Segona Guerra Mundial i centrada en els afers del president amb el rei d'Anglaterra- ha estat considerada mediocre, la crítica ha alabat la juganera caracterització de Murray.

Va acceptar el paper per explorar el costat fosc d'una figura tan reverenciada? "Si haguessin posat el president en un pedestal no m'hauria interessat-admet-. Se'l presenta com una persona real que és conscient que no és perfecta. Mostrar aquesta mena de defectes pot trasbalsar la gent, especialment amb una icona com Roosevelt".

Fa una ganyota impia, i deixa entreveure el rebel de la indústria que va fer fora el seu agent i que obliga els productors cinematogràfics a trucar-li a un número 800. "Jo he estat dins d'una bombolla, i costa rebentar-la. Tant de bo l'hagués pogut rebentar jo mateix, però va caldre una col·lisió". Els detalls de la col·lisió continuen sent un misteri, però tenint en compte la seva caòtica vida personal -dues dones, sis fills i molta atenció mediàtica- les possibilitats són infinites.

Però si ara és immune a l'autoengany, el seu personatge públic temperamental és només una tècnica de distanciament? "És bo, tenir un fossar -diu canviant de metàfora de sobte-. Pot ser una meravella, manté els genets lluny del castell. I pot tenir peixos. Fins i tot peixos que parlen". Després de notar que m'he perdut una mica, s'explica: "Si dónes accés a la gent, se n'aprofiten. Em trucarien 75 vegades, i quan finalment l'agafés i preguntés qui coi és, em dirien: 'Hola, sóc tal de l'agència qual'. Així que em vaig començar a plantejar que podia sortir-me'n sense la mena de gent capaç de trucar-te 75 vegades".

Va valdre la pena: deixant de banda 'Garfield' (2004 i 2006), el currículum de Murray és immaculat des del renaixement de la seva carrera amb el tombant de segle. "No segueixo cap pla -s'encongeix d'espatlles-. Només faig coses que m'agraden. Suposo que si em reclamen és perquè no em poso en ridícul. Mai no he fet cap pel·lícula horrible. Si no et fas malbé la reputació, sempre tens feina". Però com pot mantenir-se amb el cap tan fred? "T'has d'esforçar per relaxar-te. Intento prendre-m'ho amb calma, ser positiu. Només m'importa passar-m'ho bé, bàsicament".

Bufonades fora de pla
Hi ha una pila de llegendes al voltant de les bufonades de Murray fora de pla, des de conduir borratxo un carret de golf per Estocolm fins a presentar-se a saraus d'estudiants a l'atzar. "Vaig colar-me en un la setmana passada", admet. Va ser una bona festa? "Totes les festes ho són -riu-. Una festa només s'espatlla quan esclata una baralla, quan dos homes es barallen per una dona o viceversa. Algú cau, ve una ambulància i arriba la policia. Però si evites això, gairebé tot està permès".

Després hi ha el seu costum d'aparèixer en actes públics sense avisar, com en el concert de Steve Cropper i Donald Duck Dunn mentre rodava 'Hyde Park on Hudson' aquí a Londres. Va acabar a l'escenari fent els cors de Soul man. "Els coneixia feia anys, eren la Blues Brothers Band. I la banda d'Otis Redding i la banda del segell Stax, esclar".

Però com vas acabar a l'escenari? "Vaig anar a un restaurant al qual anava el primer cop que vaig ser a Londres, la propietària es recordava de mi. Em va dir -i canvia a un terrible accent japonès-: 'Vas a veure Duck-a-Dunn?'. I vaig acabar embotint una colla de japoneses boges en un cotxe per anar al concert. L'Steve i en Duck van petar-ho, van estar increïbles. Als bisos vaig sortir i vaig agafar la pandereta. L'endemà al set la gent em deia si en comptes de pujar a un escenari no se suposava que havia d'estar aprenent-me el text".

El sentit de la vida
Arriba la plata de formatges. Se li il·luminen els ulls i m'afarta de cheddar. I és aleshores quan, per fi, sorgeix l'home que esperava poder conèixer: l'encantador excèntric, l'estrella en ruïnes dels bonics films de Wes Anderson, que a 'Acadèmia Rushmore' (1998), convertit en el magnat d'ulls tristos Herman Blume, pregunta a l'optimista Max Fischer de Jason Schwartzman sobre el sentit de la vida. "Sembla que ho tinguis molt clar, Max. Quin és el secret?". Avui sóc jo qui li llança la pregunta a ell.

Es remou a la butaca. "Em posa en un compromís haver de revelar-ho". I per un segon em temo que evadirà la pregunta. Però tenim l'exclusiva del secret de la vida segons Bill Murray, actor, pensador i llegenda que es cola a les festes. "Com una vegada vaig dir a un dels meus germans, això és la teva vida, no un assaig. En algun lloc s'anota la puntuació, així que estàs obligat a viure la vida tan bé i tan compromès com puguis. La condició humana ens permet evadir-nos, però el secret és tenir clar qui ets. I no només un cop a la vida, sinó cada dia. Ja saps què diuen, no n'hi ha prou d'intentar-ho". Inspira i es fixa en el gouda: "Té, agafa més formatge".