[title]
No crec que mai s’hagi fet res semblant. Ni tan sols Satyajit Ray a 'La trilogia d’Apu'. Surto de la sala amb la sensació d’haver viscut molts anys en una sola tarda, i sé que tothom al meu voltant ho ignora. És com si m’hagués deixat absorbir per un dels algoritmes temporals de Marty McFly, i n’hagués tornat propulsat. Richard Linklater ha trigat dotze anys a rodar aquesta pel·lícula. Dotze anys reduïts a tres hores. Tres hores, durant les quals he vist com un nen creixia davant dels meus morros. Un nen que fa no-res feia primària i que ara comença la universitat.
Linklater havia fet temptejos en una direcció similar. Va deixar passar divuit anys entre 'Antes del amanecer' i 'Antes de medianoche', el temps en què aquells dos joves de vint-i-pocs que s’havien conegut en un tren amb escala a Viena es van convertir en un matrimoni madur, amb fills i retrets històrics que ja haurien d’haver prescrit. Dos romàntics en una edat ingènua transformats per la vida. Julie Delpy i Ethan Hawke. Transformats, com Ellar Coltrane, el nen de 'Boyhood'.
El fill de tots
¿Experiències similars? L’any 1964, Paul Almond va reunir un grapat de nens en un zoològic, davant del recinte de l’ós polar, i va rodar '7 up', la primera part d’una llarga sèrie de documentals que s’han anat estrenant periòdicament a la televisió britànica. L’últim, al maig del 2012. Sempre amb els mateixos nens, que per aquelles coses de l’anar sumant es van fer adults i ara ja ratllen els 60. Va ser un experiment important, un estudi antropològic amb el rigor i la paciència de l’ornitòleg que es lleva cada dia a trenc d’alba per observar els moviments migratoris de les aus. El que trobareu a 'Boyhood' no és ben bé el mateix.
Richard Linklater s’ha encarat al gran impossible de l’art des que Balzac va escriure 'L’obra mestra desconeguda': captar la vida, tal com és. 'Boyhood' és la història d’un nen que madura. Canvia les dents, fot l’estirada i la pell li agafa l’aspre tacte de l’adolescència. Un nen normal, pacífic. Un nen que no intenta viure una pubertat rimbaudiana. No va arrossegant bilis negra com un feix de llenya, ni es pren el divorci dels seus pares amb fúria venjativa. Tan sols vol comprendre el món, i mira al seu voltant, prenent mesures, intentant fer-se un lloc, com tothom. I jo, que l'he vist créixer, surto del cine i me'n sento orgullós, com si fos el meu fill. Crec que aquest serà el nano amb més pares del món.