Dioses y perros

És una llei no escrita: en una pel·lícula de boxa hi ha d’haver sang, olor de suor i, si pot ser, algun queixal trencat. Santiago Zannou ho va veure molt clar quan va rodar ‘Alacrán enamorado’. David Marqués, en canvi, ha deixat estovar el concepte com un grapat de cereals remullats en llet. I li ha quedat una mena de ‘Lunes al sol’ de gimnàs, amb un discurset sobre els estralls de la crisi en la generació nascuda als anys 70 un tant simplista, que fa honor als tòpics del drama social espanyol d’ara i sempre. Autocompassiu, condescendent, i sense cap tipus de força bruta.