[title]
Ara fa tres estius, 'El origen del planeta de los simios' va sorprendre el públic que esperava la reactivació (o explotació) rutinària d’una saga que ens llegà la icònica imatge de Charlton Heston i l’Estàtua de la Llibertat. El film de Rupert Wyatt no només era un 'blockbuster' atípic, que prioritzava els moments íntims en lloc de l’espectacularitat, sinó que aprofitava el seu punt de partida narratiu per llançar una proposta estètica i tecnològica: a la pel·lícula els actors ja no s’havien de disfressar de simi, sinó que donaven cos i moviment a una creació digital hiperrealista; un híbrid fet de presència humana i càlcul informàtic.
Matt Reeves, un director que a 'Monstruoso' ja va posar en pràctica les possibilitats de la imatge digital en el context del cinema de Hollywood, pren el relleu de Wyatt a 'El amanecer del planeta de los simios'. Aquesta seqüela situa el relat una dècada després dels fets narrats a la seva predecessora, i troba al simi Cèsar liderant una nova generació de primats intel·ligents, que ja dominen la parla i que presenten una actitud ambivalent amb els seus antics opressors, uns humans minvats després d’una epidèmia.
Si abans cada nou gest de Cèsar suposava una revelació, ara la seva excepcionalitat és norma, i des del primer instant ens acostumem a veure una munió de simis fent proeses. Això plega la imatge a les exigències d’un guió trepidant i postapocalíptic, però manté intacta la fascinació d’estar presenciant un duel potser decisiu entre els intèrprets de carn i ossos i una figura virtual que segueix meravellant-se de la seva imparable evolució.