[title]
En la seva dilatada trajectòria com a crític cinematogràfic, Antonio Trashorras mai no ha amagat la seva predilecció per aquelles pel·lícules que no demanen permís (ni perdó) a l’hora d’emprendre un viatge cap a territoris meravellosos i desconeguts, vinguin firmades per Dario Argento o Mario Bava, David Lynch o Jacques Demy, Guy Maddin o Brian de Palma. Així, no ens hauria de sorprendre que el seu debut en la direcció etzibi una puntada de peu a les expectatives lligades a la típica suma de noia indefensa i psicòpata implacable.
“Per a mi, el cinema en general és un estat de somni –m’explicava Trashorras al festival de Sitges de 2011, on 'El callejón' va tenir la seva estrena mundial–. No el puc concebre sense una dosi d’imaginació i d’allunyament de la realitat. Són imatges gegantines, bidimensionals, que apareixen davant teu per un procés que té molt de fantasmal i d’oníric... Tot el que he llegit, tot el que he vist i contemplat em porta a deslligar-me de la lògica”.
Després d’uns títols de crèdit que passen comptes amb el terror ye-yé i d’un breu bloc introductori que juga visualment amb la demencial arquitectura de Benidorm, el director tanca la seva protagonista (una Ana de Armas convincent en el físic rol de scream queen) en el reduït espai d’una bugaderia i engega un joc del gat i el ratolí amb més d’un giravolt imprevist. Eficaç en el seu vessant de slasher “de cambra” concís i humil, El callejón ho dóna tot quan es deixa endur per la digressió, com ara quan introdueix una llarga i inesperadament creïble i càlida escena de diàleg i flirteig entre presa i caçador.
O, sobretot, quan proposa un desenllaç insà i inenarrable, susceptible d’expulsar de la sala els espectadors que no estiguin disposats a jugar. Són els (benvinguts) riscos i les irregularitats que comporta prescindir de la ironia i de l’enginy postmodern (advertències tranquil·litzadores per a crítica i públic) i concebre un acte de fe absoluta en les possibilitats del relat fantàstic i de terror per l’irracional.