[title]
Daniel Mantovani no és Bob Dylan, però s’hi acosta. És d’aquells escriptors a qui els agradaria no estar ni aquí ni allà. El seu discurs d’acceptació del Nobel, que obre 'El ciudadano ilustre', arriba al moll de l’ós: la literatura és una fira de vanitats. Però potser Mantovani s’amaga darrere del seu esperit antiinstitucional per ocultar la seva inseguretat davant el pes de la fama. Només quan els orígens el criden, aquest Bartleby de pa sucat amb oli diu sí: torna al seu poble natal, que és també el cor que fa bategar la seva obra, per rebre els honors de tot allò que va abandonar quan tenia vint anys.
El més atractiu de la proposta de Mariano Cohn i Gaston Duprat, admirablement escrita, no és fer una sàtira condescendent de l’Argentina profunda sinó enfrontar el seu antiheroi amb el seu sentiment de superioritat moral sense deixar de tenir una mirada irònica i punyent del seu entorn. I fer-ho des d’un humor incòmode, abraçat a una comèdia de costums coral que faria les delícies d’un Berlanga, per, poc a poc, convertir-se en inquietant, gairebé polanskià, thriller metaficcional.
O una mena de 'Jo, qué noche' de la Pampa, que substitueix el virtuosisme de Scorsese per un culte a la lletjor, alhora entranyable i terrorífica, dels hotels de poble, dels concursos de pintura locals, de la violenta corrupció de tot a cent, que fa despertar Mantovani (excel·lent Óscar Martínez, que controla a la perfecció la prepotència del personatge per no fer-lo antipàtic) del seu somni d’escriptor maleït. Què n’aprèn? Millor guanyar un Nobel que tornar a casa per Nadal.