[title]
“El capítol definitiu”. Així s’hi refereixen els pòsters que trobareu per tota la ciutat. La meva obligació, com a crític, és treure-us de l’engany: de definitiu, en té ben poca cosa. A Peter Jackson l’únic que l’interessa és perpetuar la fórmula: més batalles, més criatures estranyes, més discursos grandiloqüents, més efectes abracadabrants. Si fins ara 'El hòbbit' us ha agradat, 'La batalla de los cinco ejércitos' per a vosaltres serà una mina. Però si estàveu esperant alguna bonificació per haver aguantat tres entregues, una mica de sentiments humans, us quedareu amb un pam de nas.
Reprenem la trama en el punt exacte on ens va deixar 'La desolació de Smaug': el drac està en ple atac de fúria i en Bilbo i els seus amics nans miren com la bèstia rèptil s’esmuny entre les cases de la Ciutat del Llac. Un bon principi, apocalíptic, elèctric, punyent. Però tan bon punt s’esvaeix el fum, la màgia s’acaba. La trama comença a perdre senderi, i de mica en mica es converteix en una desfilada de tots els personatges de la saga, que van reapareixent de sota les pedres per tancar els fils argumentals.
Per sort, el talent de Peter Jackson en les escenes massives no ha desaparegut. La batalla d’hora i escaig amb què culmina el sarau ho compensa tot. Per cert, hi compto més de cinc exèrcits, entre elfs, nans, homes, orcs, trols, goblins, àguiles, ratpenats i unes dunes terrestres que són com cucs de terra. Una seqüència brillant. I sí, la pel·lícula punxa en molts moments. Però tenint en compte que aquesta és la darrera de les sis pel·lícules de Jackson sobre la Terra Mitjana, no se m’acudeix clímax millor.