Time Out a la teva bústia d'entrada

El muerto y ser feliz

  • Cine
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Publicitat

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Javier Rebollo és autor d’uns quants curtmetratges i tres llargs amb els quals ja ha aconseguit delimitar un univers identificable i d’extrema complexitat. 'Lo que sé de Lola' (2006), 'La mujer sin piano' (2009) i ara 'El muerto y ser feliz' aborden personatges solitaris, perduts en el seu món, que de cop i volta han de prendre una decisió sobre el rumb de les seves vides. Al 'voyeur' enamorat de la primera i la mestressa de casa que fuig de la rutina a la segona, els segueix ara l’assassí a sou malalt de càncer que emprèn la seva darrera aventura en un viatge cap a enlloc. La diferència és que aquest és el seu treball més radical, allà on indaga en el llenguatge cinematogràfic amb una llibertat sense fronteres, com la història mateixa, que comença a Buenos Aires i s’estén per terres argentines en una fantasmagòrica 'road movie' entre l’èpica surrealista i l’absurd existencial.

Rebollo ho arrisca tot a un recurs narratiu que confereix un to alhora distanciat i d’un humor plàcidament agressiu, marca de la casa: la història de Santos (memorable José Sacristán), que fuig de l’hospital on és ingressat i també de la seva vida passada amb una misteriosa companya de viatge que troba en el camí, s’explica amb dues veus en off (la de Rebollo, però sobretot la de la coguionista Lola Mayo) que repeteixen allò que veiem. Lluny de resultar artificial, aquest recurs multiplica les emocions que transmet la peripècia i fins i tot apunta camins inesperats, enlluernants, d’un lirisme estrafolari.

El que podria ser un film pedant esdevé des del principi una insòlita barreja entre comèdia i tragèdia, un 'western' disfressat de cinema negre que parla de la necessitat de l’aventura però també de la seva impossibilitat en el món i el cine d’avui. I a poc a poc, mitjançant una estructura episòdica que aglutina des del 'Quixot' fins a 'Pierrot el boig', allò que comença com la petita història d’un home insignificant es va convertint en la descripció emocionada de la fi d’un món, que en el fons és el principi d’un cinema nou. –Carlos Losilla.

Publicitat
També t'agradarà