El niño 44

Torna amb força l’europudding, és a dir, aquestes pel·lícules compostes per elements d’allò més diversos que es barregen i generen una massa tan exòtica com estranya. Parlem de les produccions d’època, ambientades durant o entre guerres, que destil·len una certa ambició econòmica i artística, però que en el fons estan concebudes des d’un punt de vista un pèl ranci i conservador. 

Després de 'Suite francesa', 'El niño 44' repeteix fórmula: producció de Ridley Scott, basada en el best-seller de Tom Rob Smith, ambientada a l’URSS de Stalin i protagonitzada per un repartiment de luxe encapçalat per Tom Hardy, Noomi Rapace i Gary Oldman. El resultat: una pel·lícula de tints històrics al voltant de l’època més fosca i repressiva del comunisme rus, que s’insereix en els camins del thriller d’espies per configurar una trama de recerca entorn d’un assassí en sèrie. Tot passa dins d’un univers viciat per la corrupció i la por quotidiana de ser executat per traïdor. 

Potser aquesta torbació ambiental, de tensió i violència incrustada en el si d’una societat atemorida, és un dels aspectes més interessants del film de Daniel Espinosa, que forja una atmosfera opressiva i degenerada propícia per a la creació de monstres en el teixit intern d’un país malalt moralment. És una pel·lícula robusta encara que una mica imprecisa en les seves intencions, ja que bascula d’un gènere a l’altre sense trobar el seu eix narratiu. De l’epopeia antiromàntica passa al gènere policíac, al drama polític i a la recerca criminal. Un gran bufet d’elements que haurien de servir per enriquir-la, però que aconsegueixen el contrari: desubicar el seu veritable sentit.