[title]
Sempre ens han dit que la brossa no es pot escombrar sota la catifa. Les esquerdes no les tapa la pintura i per més que portis la roba a la tintoreria hi quedarà la memòria d’una coneguda olor de sofre. Era el turment d’aquell Jeff Bailey que regentava la gasolinera al Retorn al passat de Tourneur, un personatge amarg que em ve al cap mentre penso en l’última pel·lícula d’Asghar Farhadi: una història de fantasmes que no han rebut cristiana sepultura, perquè ni tan sols han tingut temps de morir. Uns espectres emergits d’un coma que a desgrat de tots sembla reversible. En qualsevol moment, la pols pot sortir de sota l’estora.
Fa tres anys de 'Nader i Simin', obra mestra d’alt voltatge. Allà Farhadi ens va fer testimonis de les derives d’un matrimoni abandonat a un procés de separació, atrapat entre el record i la pròpia extinció. Com Ullmann i Josephson a Secrets d’un matrimoni. El pasado també comença amb uns papers de divorci. Però aquest cop hi ha més gent implicada: dos rivals retinguts, Bérénice Bejo, una adolescent pàŀlida com la cera i dos nanos que s’entesten a fer volar un helicòpter teledirigit. Tots sis convivint en una casa adossada plena de cortines de plàstic i caixes de cartró que sembla a punt de naufragar sota una pluja infatigable que repica dia i nit contra les teules.
La tensió és subtil. El silenci, elegíac. I és això el que et té amb les ungles clavades als braços de la butaca durant dues hores llargues. El mateix aire enigmàtic que Farhadi va treballar a 'A propósito de Elly': una quietud feridora que tard o d’hora ha d’esclatar, com les portes d’un armari massa carregat. No cap al melodrama, no cap a la histèria. No cap a la incontinència ni cap a la sobreactuació. És cap a un thriller en espiral, cap a un misteri que redunda i te la torna quan ja pensaves que havies trobat la solució. Cap a un cas no resolt que et posa una espasa al pit i et fa recular en totes les teves decisions fins que aquell passat enterrat t’estreny la mà amb fúria i no te la deixa anar.