[image]
[title]"Què penso de Hollywood?", es pregunta Martin McDonagh, i gairebé pots veure com els engranatges dins del cap d'aquest dramaturg convertit en cineasta comencen a girar a tota velocitat. Mentre seiem en una habitació d'hotel l'endemà de l'estrena del seu últim projecte, '7 psicópatas', al Festival Internacional de Cinema de Toronto, el tema de conversa ha girat cap a la seva relació d'amor-odi amb l'epicentre de la indústria cinematogràfica americana, tot i que tolerància-odi en seria una millor descripció.
Malgrat la projecció de la mitjanit anterior i la gresca fins a altes hores de la matinada que la va seguir, McDonagh encara és capaç de deixar anar la retòrica de metralleta que caracteritza bona part de la seva obra. "Vaig créixer adorant i mitificant cineastes com Francis Ford Coppola, Sam Peckinpah i Orson Welles, tots els quals van acabar putejats per Hollywood -diu-. Així que suposo que això influeix molt la visió que en tinc. A més, no estic gens segur de què faria en el sistema d'estudis: una pel·li de superherois? Què coi faria jo amb Hulk?".
Quan se li suggereix que podria convertir aquella màquina de ràbia verda en un guionista frustrat que es fa amb gàngsters i segrestadors de gossos, a l'estil del Colin Farrell que protagonitza 'Seven psychopaths', ell proposa escenaris alternatius. "Faria que Hulk no s'enfadés mai. O el mataria en la primera escena".
Expectatives alterades, violència inesperada i un humor negríssim maliciosament divertit són elements que han caracteritzat l'obra de McDonagh des que va irrompre a mitjans dels 90 en l'escena teatral britànica amb la 'Trilogia de Leenane', així com del seu debut al cinema, 'Amagats a Bruges' (2008). Però així com el seu segon film està farcit de la mateixa aguda mescla d'allò macabre amb diàlegs hilarants, a '7 psicópatas' el guionista també tanteja el territori metanarratiu. Un confús Farrell batalla per escriure un guió sobre pacifistes -que malgrat tot no vol deixar de titular '7 psicópatas' perquè és un títol "fotudament genial!"-, i s'acaba embolicant amb una colla de criminals llunàtics que perpetren autèntics banys de sang. Mentrestant, l'elenc -que inclou Christopher Walken, Tom Waits, Woody Harrelson i Gabourey Sidibe, la protagonista de 'Precious'- desconstrueix tòpics del cine de violència. I tot plegat acaba en un enfrontament al desert, en un paisatge abrupte, en què un personatge etziba: "Seria el lloc perfecte per rodar una pel·lícula amb un cara a cara final al desert".
"Pots dir que la pel·lícula es qüestiona per què tots els altres films de Hollywood han de tenir un paio amb una pistola apuntant-li al cap -confirma McDonagh-. Però tothom que es faci aquesta pregunta també té la pistola a la mà. És la perfecta encarnació del repicar i anar a la processó: ens fotem d'aquestes convencions alhora que, per irritar l'espectador, també fem servir persecucions de cotxes i tiroteigs. Va ser divertit, trepitjar aquesta línia: comentar l'estupidesa de la violència a la pantalla i alhora delectar-s'hi".
A aquells familiaritzats amb el Grand Guignol de les obres de McDonagh, en què les amenaces físiques són la llengua franca, se'ls escaparà el riure davant la idea que l'autor d''El tinent d'Inishmore' ara s'esquinci les vestidures amb la brutalitat cinematogràfica. No és aquest el dramaturg que un dia va resumir la seva filosofia dramàtica com a "Pistoles. Explosions. Sang"? "Sóc el meu públic ideal -afirma-. Així com mai no aniria a una conferència sobre com de dolenta és la violència al cinema, potser l'escoltaria mentre veig com a algú li explota el cap a la pantalla".
