Elysium

Som al bell mig de l'estiu del nostre descontent, en què els pitjors escenaris –Terres recremades, epidèmies globals de zombis, dies del Judici Final bíblics– semblen arrossegar-se als multisales cada cap de setmana. A banda de les pel·lícules de superherois, les paràboles distòpiques han esdevingut els films de gran pressupost del dia, tots dos gèneres jugant amb les nostres ansietats col·lectives sobre l'aquí i l'ara i donant-nos un lloc segur per a exorcitzar-les i ens convencen que les coses podrien ser molt pitjors. “si la humanitat no aprèn ràpidament a control·lar la taxa de canvia en la societat a llarg termini –va escriure Alvin Toffler al seu estudi 'El shock del futuro'– estem condemnats a un col·lapse adaptacional massiu”. L'oportunitat de controlar la caiguda en picat ja s'ha perdut, així que aquestes històries hipotètiques ens ofereixen un avançament del nostre abisme potencial. Com va dir un altre home savi, “el futur ens interessa perquè és on tu i jo passarem la resta de les nostres vides”.

Però si a Hollywood els encanten aquestes històries de l'apocalipsi és perquè funcionen com una tela en blanc per al porno de la runa, i, si més, no, l''Elysium' de Neill Blomkamp ens dona el demà tan realísticament fet malbé que ens mereixem. Som al 2154, la Terra està feta a miques, i Los Angeles és un poble proletari dels maleïts del Tercer Món (els exteriors es van filmar en una àrea empobrida de Ciutat de Mèxic). Trobar una feina legal és possible, sobretot en superfàbriques que semblen presons. Però la majoria es guanya la vida al marge de la llei. I oblideu-vos de Matt Damon, el protagonista: l'autèntica estrella d'aquest fluix blockbuster és el disseny de producció de Philip Ivey, que es basa en el mateix imaginari de gueto que ell i Blomkamp van fer servir en el seu anterior èxit, 'District 9' (2009).

Però no pots fer una pel·lícula així sense una figura a l'estil de la de Crist, i aquí és on entra el Max de Matt Damon. Amb un passat amb alts i baixos en un orfenat, el pobre diable només vol fer les seves hores a la fàbrica i passar desapercebut, i potser convidar a sortir el seu amor d'infància, ara ja adulta (Alice Braga). Però un accident el sotmet a una dosi letal de radiació i cinc dies de vida. La seva única esperança és que un ferry interestel·lar el porti a la Terra Promesa 2.0: Elysium, un immaculat paradís flotant en l'espai que acull l'1% de la població i on cada casa té un reatomitzador que ho cura tot. Un antic col·lega de Max el pot portar sempre i quan ell segresti certa informació d'un conseller delegat de visita allà –qui alhora transporta uns plans que permetran a la cap de seguretat d'Elysium (Jodie Foster) fer un cop d'estat–.

La posada en escena permet combats aeris amb artilleria potent, curses de velocitat estil 'Mad Max 2' i, un cop el personatge de Damon té un exoesquelet de metall rovellat adossat al cos, combats cos a cos de súpercyborgs (i us preguntareu: si en Max és un malalt terminal per culpa de la radicació, com pot sobreviure una cirurgia tan invasiva? Ah, vosaltres i les vostres preguntes incòmodes). I aquí és on l'estètica punk típica de Blomkamp paga amb escreix. La seva especialitat és en la ciència-ficció tàctil, i, com a 'District 9', es produeix l'excitant sensació palpable que estàs veient com es fa servir de veritat el hardware de tercera generació, en comptes de la ingravidesa futurista habitual. Tot i que aquest paisatge del futur es construeixi a partir de trossos –per sort no sona el 'Danubi blau' en les tomes del satèl·lit Eden ni han pensat en 'Blade Runner' per a les persecucions a Los Angeles–, allò que acaba reunint amb els detritus genera una sensació de ser familiar i únic alhora.

Un cop Max i el mercenari sud-africà que el persegueix (Sharlto Copley) han lluitat, però, els aspectes familiars comencen a superar els originals. Que la gent que viu a la Terra parli majoritàriament en castellà i els que ho fan a Elysium ho facin en francès és un bon detall, però no pel fet d'haver construït un plausible món del segle XXII en ple col·lapse social et pots permetre un guió amb trucs propis del segle XIX. Sobretot ara que el mercat està tan ple de distòpies que som a punt d'entrar l'era de la fatiga pels films apocalíptics. 'Elysium' pot apuntar amb una energia de serie B singular cap allò que podria esperar-nos. Però en termes de com els herois intenten transcendir aquests nous mons, no ens ensenya un futur que no haguem vist un milió de cops abans.