Entrevista a Jeremy Irvine

Parlem amb el protagonista de la versió de Mike Newell de 'Grans esperances'


"Per què creus que Pip és un tros de merda?". Això és el que Mike Newell li va preguntar a Jeremy Irvine quan fa gairebé dos anys li va donar el protagonista de Grandes esperanzas. Irvine era jove, molt jove. Encara ara ho és. I de fet, això del cinema li ve bastant de nou. Un lustre enrere encara no havia trobat la seva vocació, així que es va allistar a l'armada buscant un gran repte. Com a recluta va fracassar estrepitosament. Per sort. Just després de deixar l'exèrcit, Steven Spielberg li va donar el seu primer paper principal: l'Albert Narracott de 'War horse'.

¿És més fàcil fer-se actor que soldat?
No sé què dir-te. Suposo que per mi sí. Em vaig allistar a l'exèrcit perquè necessitava un gran desafiament. La meva era la vida d'un noi humil sense feina, i va arribar un moment en què el meu pare no parava d'insistir-me perquè busqués feina a la fàbrica. El cas és que a l'armada em van fer fora, perquè en els formularis de reclutament vaig ometre que sóc diabètic. I mentir es considera poc disciplinat.

Els principis sempre són durs: vas debutar als escenaris fent d'arbre.
Sí, i no és cap humiliació. Va ser sota les ordres de David Greig a 'Dunsinane', aquesta obra que t'explica què va passar a Macbeth després que tothom morís. En aquell moment no m'imaginava que mai faria cinema, així que formar part de la Royal Shakespeare Company ja era motiu d'orgull.

Per què és Pip un tros de merda?
És una pregunta difícil de contestar. Mentre rodàvem me la formulava una i altra vegada. Crec que si la gent el troba tan terrible és per la seva cega ambició, perquè és un noi de camp, criat a casa d'un ferrer, que faria el que fos per convertir- se en un gentleman.

Quin va ser el teu primer contacte amb Grans esperances?
L'adaptació que en va fer David Lean als anys 40, protagonitzada per John Mills. No vaig llegir la novel·la de Dickens fins que el guió d'en Mike va arribar a les meves mans. I encara així, el primer que vaig fer va ser mirar les seves pel·lícules anteriors, com 'Donnie Brasco', amb Al Pacino i Johnny Depp.

El teu germà, Toby Irvine, fa de jove Pip. Com va aconseguir el paper?
Ningú sabia que érem família. Bé, en Mark sí, perquè la meva mare n'hi va parlar en una festa. Però els productors no en tenien ni idea. Havien estat com bojos buscant algú que fes de Pip adolescent, i per fi el van trobar.

¿Sóc jo o el teu germà és idèntic al Mark Lester del film 'Oliver!', del 1968?
Tens tota la raó. El meu germà és un nen Dickens, totalment, tan rosset i amb els ulls clars. La veritat és que va ser un luxe poder buscar junts el personatge.

A 'Railway man' has fet de Colin Firth jove. ¿Ha estat un procés semblant?
No ben bé. En Colin és un actor veterà, i sotmetre'm als seus processos de creació ha estat molt instructiu. Railway man és el relat autobiogràfic d'Eric Lomax, un home real, que va existir. Això és difícil d'encarar. Però en Colin es va mostrar molt generós en tot moment. Crec que he après més d'ell que de ningú més en tota la meva vida.

Vas arribar a la fama gràcies a Steven Spielberg. Ets com Drew Barrymore!
És una manera molt graciosa de veure-ho. Jo prefereixo no donar-hi gaire voltes, la veritat. Steven Spielberg es va arriscar molt agafant-me a mi per fer 'War horse'. Era un gran paper, i jo encara no m'havia posat mai davant d'una càmera.

T'he sentit dir que t'agradaria que les teves escenes portessin subtítols, per indicar com et sents en cada moment.
Els actors ens posem malalts, patim, i els rodatges no paren mai. Per fer 'Railway man' em vaig haver d'aprimar tant que se'm veien les costelles. Estava sota mínims. Passar gana és molt dur. Sempre hi haurà algun DVD per recordar-te que et trobaves malament. La nostra feina és dissimular, esclar, però estaria bé que hi hagués un subtítol que digués: "Aquí en Jeremy tenia ganes de vomitar".

Info pràctica

Grandes esperanzas

  • Valoració: 3/5

Tot i comptar amb prop de dues desenes d’adaptacions cinematogràfiques i televisives, Grans esperances es resisteix a trobar una forma fílmica definitiva –la versió dirigida per David Lean l’any 1946 seria la millor per establir cànon–. Això es deu a la dificultat per trobar un to fidedigne a la visió subjectiva de Pip, el jove ferrer transmutat en gentleman, que faci creïbles els personatges concebuts per Charles Dickens, éssers extraordinaris guiats per obsessions insondables, sense la justa volada formal, criatures com Miss Havisham, enclaustrada per sempre en el seu vestit de núvia. El veterà Mike Newell, tot i haver bregat en mil batalles, no posseeix una visió profunda de la posada en escena. Privada d’aquest requisit indispensable, la seva Grandes esperanzas converteix l’acte de filmar unes pàgines immortals en un tràmit incòmode.