Time Out a la teva bústia d'entrada

Estimar, beure i cantar

  • Cine
  • 4 de 5 estrelles
  • Crítica de Time Out
Aimer, boire et chanter - Sandrine Kiberlain, Michel Vuillermoz
Publicitat

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Aquesta és la darrera peŀlícula que va dirigir Alain Resnais, però no es tracta d’un testament cinematogràfic. De fet, Resnais va fer els seus treballs més ‘testamentaris’ al principi de la seva carrera. Vull dir films com 'Hiroshima mon amour' (1959) o 'El año pasado en Marienbad' (1960), poblats per morts vivents que ni tan sols eren capaços de recordar la seva pròpia història. Paradoxalment, a mesura que avança, la filmografia de Resnais sembla més lleugera, pròxima a la tradició del vodevil francès. Però això no és més que un miratge.

Arriba un moment en la trajectòria de Resnais en què les peces escèniques d’Alan Ayckbourn esdevenen una mena de fetitxe. Allà troba el que sempre ha cercat en la seva obra: una lleugeresa aparent que ens porti cap a reflexions abismals, una mena de joc entre el teatre i la vida que acabi fent preguntes sobre la ficció, sobre la vida representada, sobre com mirar les grans qüestions de l’existència sense semblar pedant o pretensiós.

Això és, un cop més, 'Estimar, beure i cantar'. Es tracta de comediants, de gent de teatre que prepara una obra, com si fóssim en una pel·lícula de Jacques Rivette. Però mai no veiem l’escenari. Són els vincles quotidians dels personatges la matèria principal del film. Lluny del realisme, Resnais filma tot això com una mena de còmic colorista, amb una elegància figurativa i gestual quasi abstracta. El resultat és un petit mosaic vibrant i alhora melancòlic, una reflexió sobre les relacions humanes que no vol donar lliçons de res, però es pregunta. I si únicament ens podem relacionar des de darrere de les nostres màscares? –

Escrit per Carlos Losilla
Publicitat
També t'agradarà