[title]
Quan Nun (Ben Kingsley) explica a Moisès (Christian Bale) els seus orígens hebreus, aquest, escèptic, li retreu que com a història és poc convincent, una cosa sorprenent quan els jueus són coneguts per la seva habilitat com a narradors. Ateu declarat, Ridley Scott s’apropa a la figura del Gran Profeta sense fer proselitisme del seu esperit catòlic-practicant, entenent la Bíblia com una versió culpabilitzada de 'Les mil i una nits'. Contraposat a l’ànima messiànica del Charlton Heston de 'Los diez mandamientos' (1956), el Moisès de Bale és un home turmentat, que parla amb un missatger de Déu que sembla el Damien de 'La profecía' (1976) i que dubta de la noble obra divina quan la ira ídem envia les Set Plagues per arrasar Egipte. No és un Moisès de l’era Eisenhower; és un Moisès de l’era de les (fracassades) revolucions àrabs.
'Exodus' podria ser 'El evangelio según San Mateo' de l’era digital o, per què no, La última tentación de Cristo segons un fanàtic de l’entreteniment pulp. Com era previsible, els seus atreviments no fan arribar la sang al riu: sembla que a Scott l’interessa reeditar l’èxit de 'Gladiator' facturant un peplum de luxe, esprement la seva sensibilitat sense prejudicis pels subgèneres populars –sobretot en les escenes que impliquen Ramsès (Joel Edgerton) i el virrei Hegep (Ben Mendelsohn)–. Scott, que dedica la pel·lícula al seu germà Tony, té prou ofici com per utilitzar les 3D treballant la profunditat de camp, i juga sàviament amb les expectatives del públic en l’escena icònica de les aigües del mar Roig. Té el seu mèrit explicar el conte de sempre i no fer-nos badallar d’avorriment.