Gabrielle

Bona part de les pel·lícules protagonitzades per discapacitats físics o psíquics reivindiquen el seu dret a ser considerats ‘normals’. La insistència en aquesta ‘normalitat’ fa que les troballes de 'Gabrielle' –la sensibilitat amb què mostra la relació entre l’heroïna, que va néixer amb la síndrome de Williams, i la seva germana, de la qual depèn emocionalment; o el coratge d’enfrontar-se a la representació del desig sexual entre discapacitats– queda ofegada per una certa tendència al sermó edificant i una visió del món en què gairebé tothom està entregat a una causa altruista. Les escenes d’assaig de la coral en què canta Gabriel tenen força, però quan apareix Robert Charlebois, una mena de Julio Iglesias castigat per la vida interpretant-se a si mateix, sembla que en qualsevol moment pugui colar-se en el pla el Jesús Vázquez d’OT.