Ghadi

L''opera prima' del cineasta libanès Amin Dora arranca com una comèdia costumista. El protagonista, Leba, recorda la infantesa al barri on encara viu, a partir d'identificar els seus habitants en tipologies ben gastades: hi ha des de la puta de bon cor al carnisser que cisa en el pes del producte. Però Leba també fa palès l'ambient de vigilància mútua que pesa a la comunitat: “Ja t'has casat?” “Encara no teniu fills?” “Dues nenes? Doncs ara falta el nen”. Però el nen neix amb síndrome de Down i tothom se'l mirant malament. Per evitar-ho, Leba s'empesca una fal·làcia (que, segons el film, potser no ho és tant): l'infant és en el fons un àngel que vigila les persones i concedeix gràcies en nom de Déu. Dora construeix així una faula religiosa que per moments podria entroncar amb el cristianisme humanista del 'Miracle a Milà' de Vittorio de Sica. Però, a part de ser molt minsa com a comèdia, 'Ghadi' resulta perillosament simple en el seu suposat missatge positiu i provida.