[title]
Sobre el paper, 'Grand Piano' sembla portar a l’extrem l’escena final de 'L’home que sabia massa'. Com en aquella pel·lícula de Hitchcock, ens trobem en una sala de concert, amb l’auditori ple i amb un franctirador preparat per disparar. La idea és la de sostenir el clímax durant l’hora i mitja de durada. A mesura que van passant els minuts, però, 'Grand Piano' es va aproximant cada cop més al cinema d’un altre autor (deixeble de Hitchcock, això sí). L’ombra de Brian De Palma, amant de la forma més que del relat i geni a l’hora d’elaborar els punts de vista, sobrevola la pel·lícula. La història d’un pianista que, enmig d’un concert, rep una amenaça de mort, serveix d’excusa per al director, Eugenio Mira, que planteja un film en què la música es converteix en motor de la posada en escena. La bogeria visual (amb càmeres que volen i personatges que corren d’un lloc a l’altre) es veu minvada per un guió que tota l’estona intenta no perdre el seny.