Historia de una pasión

“Per la bellesa vaig morir. Tot just/la tomba m’acollia/N’entrava un, mort per la Veritat/A la cambra veïna”. Aquest poema descobria que Bellesa i Veritat eren com dos germans siamesos, units per l’ànima, mirant-se encadenats a la indiferència del món. Per a qui escrivia aquests versos la poeta Emily Dickinson? Fer-se aquesta pregunta és com fer la que ara ens importa. Per a qui filma Terence Davies?

És fàcil d’endevinar, sí. Davies i Dickinson són la mateixa persona, almenys a 'Historia de una pasión'. Sembla que el cineasta britànic hagi modelat aquest biopic perquè es convertís en una seqüela 'sottovoce' de les seves pel·lícules autobiogràfiques. Escoltar la poeta és escoltar-lo a les entrevistes: la rebel·lió contra les convencions en una societat repressiva, la solitud buscada i alhora involuntària, el procés creatiu com a alliberament d’una intensitat emocional que sagna i plora, la incomprensió del món cap a una obra que només es compromet amb la Bellesa i la Veritat, la ràbia última i definitiva quan tothom li dóna l’esquena.

Aquesta autoficció emmascarada llueix com esperem que ho faci una pel·lícula de Terence Davies. Contrallums pictòrics, diàlegs tenyits de literatura, silencis esmorteïts per un raig de sol, interpretacions fantàstiques (no només de Cynthia Nixon, elecció tan sorprenent i encertada com ho va ser la de Gillian Anderson a 'La casa de la alegría', sinó també deJenniferEhle), el·lipsis eloqüents i una forta claustrofòbia, que fa que el retrat (o autoretrat) de l’artista angoixat sigui alhora compassiu i asfixiant.