[title]
Ja és oficial que 'Ice Age' s’ha convertit en la saga més longeva de l’animació americana. Al llarg de catorze anys, els estudis Blue Sky han dut a terme cinc pel·lícules entorn de les aventures d’una colla d’animals de diverses espècies que, durant el període glacial, intenten sobreviure com poden als canvis que es generen al planeta. Cap de les pel·lícules ha tingut un caràcter historicodidàctic: els anacronismes i llicències són part del caràcter jocós i lúdic d’una proposta que sempre ha anat enfocada al gaudi dels més petits, sense pretensions a l’hora de satisfer els adults i sibarites de l’animació més sofisticada.
Ara, aquest cinquè lliurament, 'Ice Age. El gran cataclisme', torna a fer palès que aquesta producció té essència de 'slapstick', sobre la qual s’ha assentat cadascuna de les cintes. És a dir, tot un festival de gags en moviment al més pur estil Tex Avery o Chuck Jones que ens retorna l’esperit d’un cinema que per molta pàtina digital que tingui, no deixa de ser en realitat profundament primitiu a l’hora de generar diversió.
Així, l’humor i els acudits visuals tornen a convertir-se en protagonistes de la funció. També l’esquirol Scrat que, en la seva eterna aspiració per aconseguir una gla, accedirà a una nau espacial enterrada en el gel i sortirà de passeig per l’espai provocant una nova hecatombe sideral. Mentrestant els altres personatges hauran de lluitar contra un meteorit gegant que se’ls acosta. També hi ha lloc per al toc sentimental hereu de can Disney, l’espai per a l’aprenentatge emocional. Però el que sobretot demostra que 'Ice Age. El gran cataclisme' és una saga vital és el fet que pervisqui malgrat totes les apocalipsis que l’han posat en perill.