Incondicional

Les fronteres entre una pel·lícula i un telefilm no són sempre del tot clares. De vegades la direcció pot ser plana, però els conflictes poden aconseguir una profunditat que els redimeixi de tota simplicitat. Aquest no és el cas d’'Incondicional', pel·lícula de sobretaula i sense vergonya. Acumula tots els tòpics possibles, totes les desgràcies existents, i abusa per rematar-ho del sentimentalisme més barat. Però és que a més està llastrada per tot un seguit de missatges subliminars sobre la necessitat de tenir fe en Déu, d’abandonar els mals pensaments, d’aconseguir la redempció espiritual, de la importància de l’altruisme. Tot un tractat d’autoajuda pseudoreligiosa d’allò més indigesta remarcada per sentències del calibre de “sempre surt el sol”o “mai no estem sols”. Per postres, acaba amb la trucada de l’home real en qui es basa la pel·lícula anunciant una pàgina web en què ajuda els nens orfes gràcies al seu amor “incondicional”. Qui s’atreveix a apujar l’aposta?