[title]
Se’m fa difícil sentir un mínim d’empatia cap a una pel·lícula que redueix la feminitat a tres arquetips: la psicòtica alcohòlica fracassada, la jove vídua dissoluta i traumatitzada i la mare entregada a la família. Tot això per donar-nos una suposada lliçó de misogínia que serveix per revelar la debilitat de tots els personatges.
L’adaptació del best-seller de la temporada passada, 'La noia del tren', s’articula a través de la perspectiva de cadascuna d’aquestes tres dones, tot demostrant un irritant menyspreu cap a les seves vides. Treu a la llum les misèries dels personatges d’una manera exhibicionista, amb un punt de vista tèrbol i denigrant que acaba definint com una mena d’existència residual davant la superioritat masculina.
Per si aquest judici moral incansable fos poc, des del punt de vista cinematogràfic el director Tate Taylor –responsable de pel·lícules molt més afortunades com 'Criadas y señoras'– sembla incapaç d’orquestrar els elements que li dóna la història al servei d’un thriller psicològic amb una mica d’entitat. Utilitza contínuament uns salts temporals que es fan molt pesats i que no aporten absolutament res a l’estructura narrativa.
El guió està encotillat dins d’un efectisme gratuït, ple de trampes sense justificació, que acaben anul·lant la tensió del relat original. No aconsegueix generar misteri, i no hi ha un sol pla que no resulti rutinari i mandrós. El resultat és un film antipàtic sobre la perversió del somni americà, tan hostil com retrògrad.