[title]
Per més que s’hagi intentat vendre com un 'softcore' amb escenes de submissió, la nova pel·lícula de Park Chan-wook està molt més a prop del relat gòtic de casalot amb cortines agitades per l’aire i llums que afluixen d’intensitat. Som en una mansió japonesa a la Corea colonitzada, durant els anys 30, on viu un savi pervers que té una biblioteca vigilada per una serp de granit, on guarda una col·lecció de llibres lúbrics, plens de dibuixos de senyores grosses penetrades per pops. I on hi ha la porta a un soterrani misteriós.
A la seva cinta anterior, 'Stoker', Park Chan-wook ens oferia un 'remake' camuflat de 'L’ombra d’un dubte' de Hitchcock, on hi havia lloc per als ulls de boig de l’oncle Charlie i la sospita paranoica que gairebé acaba amb la vida de Teresa Wright. Aquí, sona un eco llunyà de l’enigma truncat de 'Vertigen', amb nous elements. El fantasma d’una dona que es va penjar de la branca d’un cirerer. Una neboda que viu enclaustrada. Un calaix ple de guants, unes arracades blaves. I un crim dissenyat amb estratègia infal·lible que s’esguerra per culpa de la passió amorosa.
Llàstima que el pols no aguanti, que el ritme del suspens quedi en aigües estancades a mig camí. Llàstima que el trencaclosques es divideixi en tres parts excessives, que van perdent tensió de l’una a l’altra. I llàstima que l’atracció fatal entre minyona i mestressa, allò que ens deien que portaria tanta cua, quedi en un pla tan epidèrmic, sense magnetisme ni recambra. Costa de creure que dues noies que mengen piruletes a la banyera puguin fer i desfer amb tanta solemnitat.