La mort de Lluís XIV

Des d'aquell 'Quixot' que s’escapava de la ruta que li havia marcat Cervantes, la filmografia d’Albert Serra destaca per les aproximacions heterodoxes a grans mites de la història i la literatura. A 'La mort de Lluís XIV', humanitza l’encarnació del poder absolut a través del seu moment més vulnerable, l’agonia final. Al llarg de dues hores assistim als últims dies del Rei Sol sense sortir de la seva cambra.

Sobre la figura de Lluís XIV, Serra entrecreua dues tradicions artístiques que treballaven en paral·lel. A la pel·lícula, la pintura mèdica assalta l’àmbit propi dels retrats de cort. El cos sagrat del rei s’exposa d’una manera que es contemplava només per a les persones anònimes profanes: en tota la seva mortal putrefacció. Al seu voltant, Serra orquestra una simfonia plàstica de rostres que duen a terme el monitoratge de la salut del sobirà. Així plasma aquell moment en què la medicina moderna conviu encara amb les supersticions: l’escena més divertida del film la protagonitza el xarlatà provençal a qui dóna vida Vicenç Altaió, recitant un fragment del 'Tractat de l’amor heroic' d’Arnau de Vilanova.

Amb 'La mort de Lluís XIV' el català també restitueix per al cinema el Jean-Pierre Léaud actor (que no el mite). El rostre envellit del protagonista d’'Els 400 cops' recull tota la inabastable fragilitat de qui, malgrat els luxes i les reverències, se sap a punt de morir.