La propera pell

Un noi torna a casa després d’haver estat desaparegut durant anys. La seva mare està emocionada, esperançada davant la recuperació del fill perdut. El seu oncle, en canvi, està inquiet, ja que dubta que el noi sigui qui diu ser, i no un impostor. Amb aquesta premissa i amb el paisatge fred i pirinenc com a teló de fons, Isa Campo i Isaki Lacuesta plantegen un drama familiar que no triga a convertir-se en una pel·lícula de suspens metafísic.
Sergi López broda el paper de l’oncle malhumorat, Emma Suárez encarna la mare (un paper curiosament similar al que interpreta a Julieta, l’última cinta de Pedro Almodóvar) i Àlex Monner fa de noi, demostrant unes capacitats actorals espontànies, impressionants.

Les interpretacions, en el punt just entre la sobrietat i la visceralitat de les emocions que viuen els personatges, estan en sintonia amb el paisatge, que és gèlid, però que alhora amaga un torrent de passions i de traïcions familiars. Monner és el fil conductor de la pel·lícula, desbordant en la seva interpretació tremendament física i dura davant la càmera.

De fet, podríem dir que La propera pell és, en essència, una pel·lícula de cossos, de suplantacions. Amb un to per moments documental, els directors creen una cinta generosa amb el públic, ja que barreja els gèneres amb intel·ligència. En aquest sentit, aconsegueix tenir la tensió d’un thriller rural i l’emotivitat d’un melodrama clàssic.