La sal de la tierra

No és el primer cop que cine i imatge fixa apropen posicions: des de 'La jetée' de Chris Marker fins a les figuretes de fang amb què Rithy Panh va expressar el dolor de les massacres a Cambodja. De l’exposició del corpus fotogràfic de Wim Wenders que vam veure a Lleida, fa un any, en recordo bé una vista del camí d’Emmaús, un enigma bíblic mai resolt, com el del Sant Greal. Wenders se n’atribuïa la descoberta, amb cert orgull d’'illuminati.' Perquè Wenders és un home religiós, però en un sentit heterodox. Aconfessional, podríem dir. I tots esperàvem que a 'La sal de la Tierra' conservés aquesta actitud. Mig mig. La idea era construir un relat amb les fotos de viatge de Sebastião Salgado. Tot i que l’experiment és ambiciós, s’ha passat de pebre. A estones, el discurs frega els límits de la postal de caritat missionera. Per sort, no els arriba a depassar.