[title]
En la lectura que el filòsof Gilles Deleuze fa de l’obra de Leopold Sacher-Masoch sorprèn una afirmació que defineix perfectament la singular trajectòria de Roman Polanski. “Del cos a l’obra d’art, de l’obra d’art a les Idees, hi ha tota una ascensió que s’ha de fer a fuetejades”. Si observem la filmografia de Polanski a la llum de la seva atrafegada biografia –i és inevitable fer-ho– veurem que no només es repeteixen temes i obsessions –la relació entre sexe i poder entre homes i dones, la identitat esquinçada en espais claustrofòbics, les simetries entre vida i art– sinó que, a través del cinema, el cineasta polonès ha escrit les seves memòries sense necessitat de fer confessions a tomba oberta. Així doncs, 'La venus de las pieles' s’ofereix com la culminació d’aquesta ascensió a cop d’autoparòdica penitència. És a dir, com la demostració que Polanski creu que la vida és com una sessió de 'bondage', més autèntica com més ridícula.
Que les seves dues darreres pel·lícules siguin adaptacions de textos teatrals de comprovat prestigi però esperit juganer explica que, més que mai, Polanski ha renunciat a prendre’s seriosament a sí mateix quan es tracta de treure- li la màscara a les convencions socials o a la idea tradicional de masculinitat. Ni tan sols l’estructura en mise en âbyme de 'La venus de las pieles', que emmiralla de forma prou intel·ligent la novel·la de Sacher-Masoch, l’obra teatral que l’adapta i el canvi de rols entre actriu (Emmanuelle Seigner) i director (Matthieu Amalric) que la interpreten en el que deu ser la prova de càsting més delirant de la història –amb, feliç idea escenogràfica, el decorat d’un western com a teló de fons–, li dóna al film la suficient profunditat de camp perquè la veiem com alguna cosa més que un divertiment. Sí, és la culminació d’un discurs, però no afegeix grans capes de significat a allò que ja havien dit Cul-de-sac, Lunas de hiel o La muerte y la doncella. Polanski sembla haver concebut la pel·lícula per donar-li l’oportunitat a la seva dona perquè demostri d’una vegada per sempre que és una actriu excel·lent i per entretenir-se d’allò més amb els jocs de transvestisme i dominació que li donen al text original un deliberat to... polanskià.