[title]
Això no és una adaptació textual de 'Les mil i una nits', com la que va fer Pasolini als anys 70, però sí que en copia l’estructura de ficcions esmicolades, que s’entrellacen en el clima tòxic dels ports lusitans durant la crisi. Miguel Gomes compon una trilogia sobre la depressió de Portugal, explicada a la manera de les llegendes de la princesa Xahrazad, burlant la mort nit rere nit fins que el primer raig de sol entrava per la finestra de la cambra del seu palau d’ivori persa. Aquí els tres volums s’estrenen en divendres consecutius.
El primer, 'El inquieto', ve precedit d’un pròleg que ja ho diu tot. D’una banda, les cares llargues d’una legió d’obrers a l’atur a les drassanes de Viana do Castelo. De l’altra, una plaga d’abelles que són exterminades per bombers amb llançaflames, que van convertint els ruscos com cervellets fòssils anquilosats dalt dels arbres en vibrants esferes de foc. I, enmig de tot, un cineasta que fuig corrents durant un rodatge i deixa rere seu el caos, l’anarquia d’un relat que és alhora una magna simfonia del món, unida per les variacions sobre el bolero 'Perfidia', de Charlie Parker a Nat King Cole, fregant el llom de la llàntia d’on ha de sortir el geni.
I aquest geni és el fantasma de la història, els esperits dels nostres temps malalts unint-se en un conte. I aquest conte ens parla d’un pollastre que canta de nit per avisar-nos d’un perill que ens amenaça, i d’un sàtir que va maleir els alts càrrecs del BCE amb un priapisme extrem. I així s’explica que la nostra butxaca depengui de la seva bragueta. Com a 'Tabú', la seva faula moçambiquesa, Gomes es torna a convertir en un magnífic narrador, amb un peu en la realitat i l’altre en el mite. Això és el millor que el cinema pot fer per la salut del planeta.