[title]
Julio Medem sempre fa equilibris entre una intensa força poètica i la seva perillosa tendència a caure en el discurs afectat. Però el que no es pot obviar és que ha estat i segueix sent un director profundament personal, singular. A ma ma, torna a posar de manifest aquest doble vessant del seu cine. Hi trobem el Medem que intenta costi el que costi buscar metàfores i símbols onírics de manual freudià. I també hi tenim el Medem delicat i sensible, que ens arrossega fins a terrenys emocionals que molt pocs són capaços de traçar d’una manera tan suggeridora. Entre el vulgar i el subtil, el sublim i el ridícul. Encara que en aquesta ocasió arriba aquí, per redimir-lo, una Penélope Cruz alliberada i en estat de gràcia que aconsegueix omplir de màgia lluminosa la pantalla.