[title]
És una d’aquelles pel·lícules que et proporcionen instants de bellesa en estat pur. El somriure pacient de Bárbara Lennie, aixecant la vista per sobre d’un diari, la pell de gallina a la nuca davant la mar agitada. Unes estovalles plenes de taps de suro i plats empastifats de nata en un menjador amb sol de mitja tarda, que et posa a la boca aquella acidesa del cava escalfat després d’un llarg dinar en família. Pablo Derqui cantant 'Como yo te amo' com una tromba, menjant-se línies de lletra amb un taral·leig de borratxera de sobretaula.
És d’aquells relats familiars que, per falta d’imaginació, sempre acabem vinculant a l’estirp dels drames rurals de Txékhov. Però també és Rohmer, és la protagonista d’'El raig verd' esperant trobar un fil de llum en la línia d’horitzó. És la història d’una dona en primer pla, amb una mirada esplèndida, i unes retines on llàgrimes i virtut lliuren les seves batalles. Una dona que se sent abandonada pel pare, pels germans i per l’amant, i que només té al seu favor la generositat d’una càmera còmplice, que ens la descobreix radiant com si conèixer els seus encants fos un privilegi únic de l’espectador.
Però aquí no hi ha ni bons ni dolents. Només una tropa d’actors en estat de gràcia que defugen els estereotips i broden el subtext. Nely Reguera debuta en el llargmetratge amb una pel·lícula de gestos espontanis i traïcions blanques, ambientada en una casa a la costa on la gent ve i va. On el temps sembla tot i alhora un instant. On hi ha platerades de pop a la gallega i un ànec a la taronja sortint del forn. On l’estiu s’acosta a l’hivern.