[title]
Si James Brown va ser conegut durant molt de temps com “l’home més treballador del showbusiness”, Ridley Scott podria aspirar a aquest mateix títol dins la indústria de Hollywood. A punt de complir 78 anys, la trajectòria recent del director britànic té la forma d’una vertiginosa successió d’esdeveniment de gran pressupost (ja fa temps que es va oblidar de l’“a petita escala”). Aquesta dada ens reafirma en la creença que, més que un cineasta genial, Scott és un òptim coordinador d’equips, amb un ull privilegiat a l’hora d’escollir els coŀlaboradors que el rodegen.
En el cas de 'Marte', però, va ser Matt Damon qui va veure amb bons ulls que Ridley Scott agafés les regnes del film, atesa l’experiència espacial de l’autor d’Alien' i 'Prometheus'. Però a diferència d’aquells sinistres encontres amb els monstres de la galàxia, 'Marte' resulta un film eminentment optimista, on la ciència-ficció dóna pas a un cinema d’aventures que té el cosmos i el Planeta Roig com a escenaris.
Abans hem dit que Scott havia perdut la mesura de l’escala humana, però, paradoxalment, aquesta pel·lícula oberta a la immensitat còsmica resulta una de les seves obres més pròximes als personatges. Això és degut al fet que el centre del relat recau en Mark Watney, un astronauta a qui els seus companys, creient-lo mort, deixen enrere a Mart, i que se les empescarà per sobreviure en un planeta on tot és letal per a l’ésser humà.
La pel·lícula ven la carta de la soledat del protagonista, tot i que el seguiment del pla que, des de la Terra, es dissenya per rescatar Watney converteixen la funció en coral. Aquesta multiplicitat de personatges i accions (on l’obstacle que es planteja a una escena se sol resoldre a la següent) converteix el film en un producte molt dinàmic, però també contradictori: tot passa volant, i en cap moment les imatges aprehenen l’esforç, ni l’aïllament que viu l’astronauta. Potser és que a les lleis de l’entreteniment ja no hi ha lloc pel pas (i el pes) del temps.