Les mascotes més famoses del cine i la televisió

En matèria canina hi havia on triar. L'Eddie de 'Frasier' i el Verdell de 'Mejor... imposible' havien passat a la final de millors gossos de la història del cine i la televisió. Però ens hem decantat pel gos de 'Truman', l'última pel·lícula de Cesc Gay, el personatge que dóna títol a la cinta. El bullmastiff que l'interpretava, Troilo, va morir poc després del rodatge, tan sols dues setmanes abans que la pel·lícula s'estrenés. A la roda de premsa que va oferir a Sant Sebastià, Ricardo Darín va explicar als periodistes que havia estat una setmana plorant-lo. Aquí el nostre 'in memoriam'.

Aquí no hi havia discussió possible. El gat tigrat d'Audrey Hepburn a 'Esmorzar amb diamants' és el millor felí de la història del cinema. No tenia nom. La seva mestressa considerava que no tenia dret a batejar-lo. S'havien fet amics un dia a Central Park i se l'havia endut a casa, però l'Audrey no creia que això la convertís en la legítima propietària. Ningú que hagi vist la pel·lícula de Blake Edwards el podrà oblidar tot estarrufat i moll sota la pluja en aquell cul-de-sac, entre els plecs d'una gavardina, i la calor dels petons de George Peppard. O jugant amb la burilla d'una cigarreta encesa.

Era el gran absent de la pel·lícula de Roman Polanski 'Un déu salvatge', aquella comèdia negra que posava els prejudicis socials contra les cordes confrontant dos matrimonis de mitjana edat en un apartament, amb una fórmula que poc després inspiraria 'El rei borni' de Marc Crehuet. Un dels moments tensos de la picabaralla era aquell en què es descobria que John C. Reilly, que feia del marit de Jodie Foster, havia agafat el hàmster del seu fill i l'havia abandonat al mig del carrer. Ell, que se les donava d'ecologista i progre, i treia pit davant de la parella de cosmètica republicana, era tan malparit com els altres.

Superats els tres mamífers domèstics de rutina, aquí va el primer animal perillós de la tria. Es deia Baby, i era el lleopard que Katharine Hepburn i Cary Grant cuidaven a 'La fiera de mi niña', una d'aquelles 'screwball comedies' clàssiques del Hollywood dels anys 30. Guillem Clua li va fer un homenatge a 'Smiley', el seu 'hit' teatral. I nosaltres aprofitem aquesta ocasió per recomanar-vos-la. Imprescindible l'escena al camp de golf, l'esquelet del brontosaure i el moment en què la bèstia atacava un camió de gallines. I la cançó, que en la versió castellana feia així: "Todo te lo puedo dar menos el amor, baby".

Aquí n'hi van dos. A la casa Kunterbunt, aquella torre sueca de colors pastel de Pippi Langstrump que estava sempre feta un cristo, hi vivien un mico tití que es deia Senyor Nilsson i un cavall blanc amb pigues negres a qui el doblatge espanyol de la sèrie va rebatejar com a Pequeño Tío. Tots dos campaven lliurement pel menjador i feien els àpats a la cuina, com dos inquilins més. Eren capaços de combatre els dos policies que la rondaven. I quan venia aquella assistenta social tan pàmfila l'espantaven i la feien sortir per potes, amb el cor bategant a punt d'infart.

Quan veus imatges recents de Macaulay Culkin, amb la cabellera rossa al vent, al capdavant de la tètrica banda The Pizza Underground, costa reconèixer aquell nano de 10 anys que va fer de Kevin McCallister a 'Sol a casa'. Però si hi penseu dues vegades veureu que sempre va tenir el seu punt rebel. Amb un enginy homicida inimaginable per a un crio tan petit, parava trampes per torturar aquells dos lladres amb unes ànsies sàdiques de sang. I a més passava el Nadal acompanyat d'aquella taràntula que al principi alliberava del terrari, i després anava passejant amb les seves potes peludes com si fos la mà de la família Addams.

Potser esperàveu que aquí sortiria la truja de laboratori que tenia Joel Joan a 'Porca misèria', però hem decidit que no serem tan xovinistes. Retornem a la infància amb 'Babe el cerdito valiente', aquell garrinet de morro rosat i cuixa tendra que se salvava de convertir-se en fuet quan demostrava especials habilitats per fer la feina dels gossos d'atura. Si la vau veure de petits i no recordeu l'episodi de la mort de l'ovella és que no teniu cor. Aquí el trobem sostenint un despertador amb les dents al costat d'un dels secundaris amb més pedigrí de la pel·li: l'ànec que volia ser pollastre, i cada matí es despertava abans que el gall per ser el primer a cantar.

Això és 'La festa', una comèdia desguitarrada amb Peter Sellers fent de 'clown', i l'ocellet Nam Nam és una de les estrelles més vistoses de l'elenc. Aquesta delícia esbojarrada de Blake Edwards és la història d'un actor indi que es presentava en una gresca a la qual havia estat convidat per error i destruïa la casa dels amfitrions, amb l'ajuda d'un cambrer borratxo, un pollastró volador i un elefant que acabava banyant-se en escuma. La seva primera maldat tenia lloc davant la gàbia del lloro, amb una menjadora plena de pinso que acabava escampat pel terra de marbre. Poc després perdia un dels dos mocassins a la piscina.

Parlant d'humor i mascotes, no hi podia faltar el peix tropical de Michael Palin a 'Un pez llamado Wanda', que estava al centre d'una de les negociacions més tenses de la pel·lícula. Recordem que la trama girava al voltant del robatori en una joieria, i Palin era era el còmplice del delinqüent. Des d'aquest punt de partida, tot s'anava embolicant. En un moment donat, Kevin Kline el lligava en una cadira i li tapava els ulls amb un drap blanc a la cuina. Després ficava la mà a l'aquari, n'extreia el peix com qui no vol la cosa i amenaçava de cruspir-se'l, obrint la boca sota un bigoti tallat a raspall. Si això us sembla vergonyós, eordeu que també hi morien alguns gossos.

Els veterans més nostàlgics teniu al cap la imatge de Don Johnson en tratge blanc i el tupè cap enrere en el paper de l'intrèpid poli Sonny Crockett a 'Miami vice', un mite pop de la televisió dels 80 produït per un cineasta del nivell de Michael Mann. Si el fem aterrar en aquesta llista és perquè tenia com a mascota un caimà que es deia Elvis, amb dues funcions essencials a la sèrie: ensumar drogues a distància i fer de guardià del vaixell davant l'amenaça de qualsevol atacant. I a més era carinyós. Als que us agrada tocar pèl quan acaricieu el vostre gos, no sé què us semblaria trobar-vos amb una muntanya d'escates amb dents. Però es veu que a aquest justicier de les platges de Florida li donava gustet.