Miel

Les bruixes no són mala gent. A la cultura ibèrica això ha quedat més que clar, des dels temps en què el batxiller Fernando de Rojas va crear la seva Celestina fins a Cervantes i les ‘Novel·les exemplars’. Fa un parell d’anys que l’escriptora italiana Michela Murgia publicava ‘L’acabadora’, un llibre sobre una fetillera sarda que ajudava els malalts terminals a morir dignament. A més de cosir verges i preparar potingues per curar el mal d’amors, Murgia ens va demostrar que les bruixes també són un puntal en la lluita per l’eutanàsia. I l’actriu napolitana Valeria Golino encara li ha donat un altre pas de rosca a ‘Miel’, el seu debut com a directora. Què s’hi deu coure, al sud d’Itàlia?

Aquest cop no hi ha capots negres ni un hortet amagat entre els esbarzers dedicat al conreu de mandràgora i belladona. La seva és una bruixa de ciutat, una tal Irene, que du els ulls pintats, un pírcing a la llengua i que té poc més de 30 anys. I que un cop per estació se’n va a Mèxic a ferse amb un petit carregament d’un medicament veterinari per al sacrifici de gossos. El clixé mitològic perd tots els seus atributs: Jasmine Trinca fa el paper d’una noia jove, ingènua, de bon veure, que encara viu atrapada en un aprenentatge endarrerit, fornicant a tort i a dret, tancant discoteques cada nit, cubata en mà. No té rastre de la malícia d’aquelles velles remeieres de barret en punta. Aquesta és una bruixa de les bones.