Mud

Deia Nicholas Ray que el cinema és una dona que un dia farà les maletes i se n’anirà. Doncs bé, Matthew McConaughey està esperant que aquesta dona torni. Ell és un fugitiu, una versió abatuda i seca de Farley Granger a 'They live by night', condemnat a vagar entre els aiguamolls de DeWitt, Arkansas, evadit de la justícia. És, com Jesse James, un anarquista, però ell porta creus als talons de les botes i fa fogueres per allunyar els mals esperits. És Johnny Guitar temptant la paciència de Joan Crowford, és James Dean amb serps tatuades per tot el cos, és un mort entre els pantans que sembla sortit de les mines de carbó. Un mort que encara respira. És, com tots els mascles de Ray, un ploramiques que amaga les seves febleses sota les pintures de guerra.

No hi ha millor manera d’enfrontar-se a un arquetip que per la via de la subversió. En això, Jeff Nichols és un mestre. Ho va fer a 'Take shelter', on Michael Shannon dinamitava la imatge del pater familias de 'suburb' gamma Gregory Peck a 'Matar a un ruiseñor' amb un trastorn paranoide-obsessiu que li feia perdre el cap. I ho fa ara, amb aquesta mena de contrabandista de Moonfleet que sobreviu menjant llaunes de pèsols a galet gràcies als favors d’un nano de 14 anys, Ellis, un Huckleberry Finn amb ganes de canviar el seu pare per aquest fora-de-la-llei, pirata dels marges que dorm en una barca motora encastada dalt de la copa d’un arbre en un illot deshabitat, ple d’aranyes i colobres. Un pirata que prepara la seva última fugida cap a aigües internacionals.

Però la rossa per qui McConaughey vessa llàgrimes cada nit, la rossa que porta un ocell blau tatuat entre els dits de la mà dreta, no torna. Mentre ell l’espera mirant les estrelles, escurant les últimes burilles de cigarreta i dedicant-li lletanies, ella és en un bar de carretera, borratxa i dimitida, entregada als braços d’un camioner qualsevol. I per més que es faci el milhomes, aquest valent corsari no té el que cal per anar-la a rescatar, i només li queda somicar per la seva pèrdua com un nen de teta. Perquè una dona és, com deia Ray, igual que el cinema: un pou d’excuses i trampes, de mentides, desenganys i perdició. Però mentre existeixin pel·lícules com aquesta alguns seguirem professant-li una fe cega.