Nadie quiere la noche

Ni la Binoche, a qui creiem incapaç de fer un pas en fals, pot salvar de la hipotèrmia aquesta epopeia àrtica que viatja de la immensitat del glaç infinit a la intimitat atàvica, que té molt d’úter matern, d’un iglú. És evident que Isabel Coixet admira la independència de la seva protagonista, Josephine Peary, que assumeix el repte de viatjar a la fi del món per recuperar el seu marit explorador. La primera part de la pel·lícula encara respira un cert aire aventurer, i la Binoche, folrada amb un abric de pells, conserva el seu magnetisme. Però un cop es tanca amb una inuit a l’iglú en qüestió, el film es congela, i el pitjor dels defectes del cinema de la Coixet –aquesta poesia impostada, que s’estén com un vel de melmelada orgànica sobre imatges i paraules– s’apropia del conjunt, paralitza les seves actrius i s’enfonsa en una mena de lirisme sense fronteres.