Nebraska

Podria ser una resposta a aquella fantàstica epopeia que va viure Richard Farnsworth muntat sobre una màquina de segar a ‘Una historia de debò’de David Lynch. Estovada, això sí, en la tèbia condescendencia que per al meu discrepant gust sempre ha fet que a Alexander Payne li flaquegessin els genolls. Va tractar amb paternalisme aquell George Clooney d’ ‘Els descendents’ que corria per Hawaii amb flip-flops, calça curta i una descomunal cornamenta de marit enganyat que suportava amb cristiana paciència sobre el cap. Va ser compassiu fins a extrems amb el Jack Nicholson d’ ‘A propòsit de Schmidt’. I ara és el torn d’aquest Bruce Dern senil i fantasmal, amb el cap cremat per l’edat i la cervesa, que vol arribar a Nebraska i cobrar un premi milionari del que es creu guanyador. Un Quixot amb abric de plomissa i faldons de bata d’hospital, un tendre llunàtic que habita en un món d’iŀlusions cavalleresques, un rèptil de barra de bar que viu subornat per l’excés de civada. En una mà, l’albarà que l’ha de fer ric. A l’altra, la dentadura postissa. I al costat un Sanxo, el seu fill: un bona fe sense ofici ni benefici que li segueix el joc fins al final de trajecte, perpetuant el discurs agredolç sobre l’estirp familiar i derivats que Payne ha convertit en espasa de lluita des dels temps de ‘Citizien Ruth’. Ara, en una Amèrica rural que en altres èpoques va ser terra d’espigolers i camionetes de granja, i que ara és un cultiu d’animals de taverna amb camisa de quadres i visera, malparits i aprofitats que a la tercera ronda fan del desbarrat protagonista un bufó de cort. La llàstima és que Payne no sigui capaç de donar ironia a cullerada generosa sense sentir remordiments.