[title]
Fa temps que Michael Bay va reformular els patrons del 'blockbuster', portant a l’extrem el que el seu productor preferit, Jerry Bruckheimer, havia començat a posar en pràctica als anys de 'Top gun' i 'Dies de tro'. El menyspreu pel relat en benefici d’un cinema de barraca de fira ple de soroll i de fúria, mesclat amb la forma promocional d’un anunci XL, sigui per vendre atrotinat marxandatge o per anunciar els Knicks novaiorquesos, animen aquesta seqüela de les Tortugues Ninja. Michelangelo, Donatello, Leonardo i Raphael tornen de les clavegueres per salvar el món del dolent que el volia destruir, Shredder. Conclusió: li han canviat el títol, ara més ominós –'Ninja Turtles 2: Fora de l’ombra'–, però és la mateixa pel·lícula.
Parlem de Michael Bay perquè aquí el productor és l’estrella, l’autèntic 'show runner' d’aquest despropòsit. I com a expert del cinema 'fast food', ens regala el que millor sap fer: cotxes esclatant a tota velocitat, Megan Fox disfressant-se de col·legiala en un tres i no res, humor de bar de camioners (la parella còmica, sí, són un rinoceront i un porc senglar mutants que s’oloren els pets), un forat en l’autopista de l’espai-temps que sembla comunicar-nos amb les seqüències més aparatoses de la saga 'Transformers' i una casual i involuntària evocació dels escenaris de l’11-S.
Hi ha un sorprenent apunt de crisi existencial en dues de les Tortugues Ninja, que de sobte se senten temptades de trencar la seva família disfuncional per accedir a la normalitat. Però, com ja sabien els 'Freaks' de Tod Browning, un monstre sempre serà un monstre, encara que observi Amèrica des de dalt de la torxa de l’Estàtua de la Llibertat. Val més un monstre patriota que mil humans volant pels aires.