Noé

Aronofsky és un cineasta de curiosa evolució: des de la rigidesa de la seva opera prima, 'Pi' (1998), a la grandiloqüència desorbitada que desprèn la seva última pel·lícula, Noé. En realitat, sempre ha tendit al sermó moralista. Però les seves tendències espirituals emergeixen amb la força del diluvi universal en aquest film que recupera una d’aquelles històries de l’Antic Testament que serveixen per donar exemple a la humanitat. Té un fons ideològicament reprovable i integrista, però la veritat és que rescata en tota la seva esplendor la bogeria del cine bíblic clàssic, el seu sentit del disbarat, per convertir-se en un 'delirium tremens' messiànic del que costa apartar la vista. Tot i que el seu missatge maniqueu és tan infantil que enfada.