[title]
D’aquesta pel·lícula, audaç,valenta i d’un descontrol difícil de dissimular, n’existeixen dues versions de diferents durades,una més explícita, l’altra menys.Aquesta és la curta, la més púdica, tot i que encara sembla impossible que es pugui arribar a passar en un multiplex de Dubai o d’Idaho. Comença amb un avís que aclareix que Von Trier no va estar mai involucrat en el seu muntatge, tot i que va donar el consentiment perquè es portés a terme. I diu, també, que està fet a partir de la versió íntegra, una hora més llarga. No fa l’efecte que s’hagin tallat gaire. Què m’estic perdent?, pregunto. Polles més llargues? Plans més tancats de clítoris mutilats? 'Nymphomaniac' és el relat de la molt autodestructiva vida sexual de Joe, primer una noia jove (la debutant Stacy Martin), després Charlotte Gainsbourg. Tot està filtrat pel punt de vista de Joe en el present, explicant la seva vida a un home, Stellan Skarsgard, que se la troba sagnant, molt perjudicada, en un carreró, i se l’emporta a casa seva. Al llarg d’una nit de confessions i secrets, els turmentosos episodis lascius de la vida de Joe van sortint a la llum, incloent-hi el seu prematur descobriment del clítoris, les seves conquestes adolescents sense ordre ni control propi, i després el dolor i patiment que afloren en el moment en què perd la capacitat de gaudir d’un coit normal i comença a dedicarse al sado i a la violència. Si Von Trier dirigís 'Els miserables', tindria aquest aspecte expansiu, episòdic, cruel, anàrquic, poc compassiu, gens escrupolós, però amb una gran força melodramàtica. Com el Valjean de Victor Hugo, Joe no pot escapar del passat, que aquí es diu Jérome (Shia LaBeouf). Va ser el seu primer amor, després el seu cap i company vital, el pare de la seva criatura i, a la fi, la seva Nèmesi. La cinta està plena de carn (molta pertany a dobles, professionals del porno), encara que no és ben bé el que diries eròtic o pornogràfic. Tenint en compte que es tracta d’una pel·lícula del director d’'Els idiotes' i 'Antichrist', no és un producte ni del tot seriós, ni del tot deshonest. O totes dues coses alhora, amb les seves estranyes digressions i el seu barroquisme infinit. Perquè potser no és Von Trier qui l’ha editada, però qui, si no ell, podria haver dirigit una cosa així?